V Ecomarxa Cerdanyola 2021

Ruta d'uns 13 quilòmetres i uns 280 metres de desnivell, pels boscos del costat de Cerdanyola amb arribada al mirador del forat del vent i unes vistes impressionants sobre Barcelona. Una ruta solidària amb molt bon rotllo i retrobaments inesperats.

Van trobar-nos al pàrquing municipal del carrer orenetes ben puntuals a les 8 del matí. El dia era gris i plujós, veient el radar meteorològic no ens haguéssim atrevit a sortir avui. Venia una franja de pluja de color vermell i lila que feia esgarrifar. Jo no portava més que un finet paravent però el fet de que no feia fred, potser va ser determinant a donar-nos l'empenta necessària per animar-nos a sortir. Jo crec que en el fons tots volíem fer aquesta marxa, tantes vegades aplaçada per la pandèmia. Si finalment l'havien pogut organitzar, nosaltres hi aniríem. Estava decidit.

Vam agafar els cotxes direcció Cerdanyola i de cop i volta ens vam veure envoltats per uns núvols negres que només podien significar una cosa. Una pluja demencial, va inundar l'autopista i les gotes, enormes, repicaven contra el parabrises amb una força, que va fer que a dins dels cotxes ens quedéssim tots muts. Ningú va dir res, però tots vam imaginar moltes coses...

Quan vam aparcar al costat del parc esportiu municipal Guiera no queia ni una gota. Vam sortir amb cara d'espantats i d'entre els núvols una claror va deixar intuir el sol. Ens venia a dir: Ep! Que estic aquí al darrera, encara que no em veieu. No defalliu!

Una cua força llarga de participants, tots lluint curosament el seu dorsal ens va posar de cop en context i aquí va sorgir la primera cosa a fer. Ens havíem de posar el dorsal. El primer tràngol era tenir alguna cosa per fixar-lo, així doncs vam anar a buscar alguns imperdibles a la garita de l'organització. 

Amb tot el material punxegut a les mans vam començar a preguntar-nos on volíem posar-nos cadascú el dorsal. I aquesta pregunta tan simple, va donar per molt, sobre gustos, ja ho sabeu. El cas és que alguns ens el vam col·locar al davant, d'altres van preferir fixar-lo a la seva motxilla, però encara d'altres van demanar ajuda per posar-se'l a l'esquena. Donava tant de si la cosa? El que no vam caure és que després ens havíem de col·locar la motxilla. Catxis! Així que els que van decidir per aquesta darrera opció, van haver de tornar a demanar ajuda al grup per treure-se'l i van haver de tornar a decidir on se'l volien posar. I és que, inclús en les coses que semblen a priori més insignificants, la vida ens posa sempre a prova i ens fa prendre decisions contínuament. La vida és un repte constant. Poder afrontar aquests reptes amb un grup com aquest de marxa nòrdica, et fa gaudir de cada gir de la vida i et fa veure cada obstacle com una oportunitat per aprendre, per ajudar, per ser millor persona.

Finalment vam adquirir l'aplom necessari, amb els dorsals ben col·locats i els noms ben assignats, per poder passar el control de temperatura, ens van donar gel de mans i ens van portar a un rectangle assignat amb un número i marcat amb cintes al terra, en un descampat recent segat ple d'herbes sequíssimes. En aquells moments em vaig sentir una mica com una ovella portada pel seu pastor al prat assignat a pasturar. Allà vam veure la Núria, que estava guiant els estiraments d'un altre grup. 

El nostre monitor era un home d'una complexió molt forta, enorme i molt moreno. Es notava que es passava el dia fent marxa nòrdica. Una altra monitora, al "prat" del costat, estava a punt de fer sortir de lloc totes les extremitats del grup que tenia assignat. Ens vam mirar amb una cara que ho deia tot, i encara que portàvem mascareta, alçant una cella ens vam comunicar moltíssimes coses. 

Aquell home va començar a accionar les cames i els braços i vam veure de seguida que no havíem tingut més sort que el grup veí. Tot i que va començar suau, en posar-se de fons una música molt animada, aquell monitor, que contrastava de forma espectacular amb la seva samarreta groga fluorescent, va començar a trobar el ritme i allò va començar a convertir-se en una petita classe d'aeròbic. Jo no podia concentrar-me. Entre els pobres desarticulats dels costat i els homes del nostre grup intentant fer passos d'aeròbic és que era impossible no omplir-se els ulls de llàgrimes del riure i és clar, així entelada, no podia veure bé el monitor i,... bé,... aquest era el panorama.

Els núvols ens miraven incrèduls, com podeu riure amb la que us està a punt de caure? ens deien. Però no els escoltàvem. O no els volíem escoltar.

El monitor semblava molt exigent i veient que amb nosaltres no es guanyaria la vida ens va posar de seguida, pel nostre alleujament, a caminar. Amb el Cisco vam comentar de fer-nos una foto de grup, ara que encara no plovia, a la sortida, en aquell arc inflable de colors llampats que es posen en totes les curses importants. Però aquell humanot feia unes passes tan llargues, que ja vam veure que allò no podria ser i el Cisco va dir resignat mentre sortia fletxat per seguir-li el ritme, ꟷ No hi ha foto!

Això em va cabrejar i em vaig quedar la última junt amb la Maria i la Roser. Anàvem tranquil·lament xerrant a bon ritme, escalfant en el primer quilòmetre. Tot bé. Ens vam creuar amb la Núria que havia acompanyat un tros a un grup de 6 quilòmetres i ja tornava per acompanyar-ne un altre. ꟷ No us canseu! va dir somrient. Se la veia contenta.

Allà estàvem, allargassats, sense saber si havíem sortit ja o no, seguint un rètol que posava 12 km. El Cisco em va fer fixar en un arbre sant, que havíem après a reconèixer en la sortida a la UAB (https://www.marxanordicaviladecavalls.com/2021/05/sortida-pel-cami-verd-del-valles-de-la.html).

Vaig tornar a mirar la taca groga fluorescent que es bellugava al davant i vaig adonar-me'n que cada vegada s'allunyava més de nosaltres. El Cisco, la Judit i l'Andrés havien aconseguit posar-se al rebuf del monitor, però per nosaltres ara només ens esperava el mateix destí que les aus que perden la formació en el seu vol migratori, i anàvem fent com podíem per seguir el grup capdavanter.

Convençudes que allò no era un ritme per començar a caminar, seguíem una mica tibants, el nostre intent d'escalfament suau. En algun moment el monitor ens va fer un crit d'atenció. Seguíem el traçat marcat amb banderetes taronges fluorescents clavades al terra. 

El grup anava al límit de la ruptura, allargassat al màxim i aleshores, els del davant van prendre una decisió (quantes en portem ja avui?) i es van aturar. Jo no sé si va sonar un tro en aquells moments, però a mi em va semblar que aquella acció havia produït un so audible. Ens vam retrobar de nou i ens vam sentir tots molt bé. Els primers, perquè s'havien desenganxat del rebuf monstruós del coet fluorescent i nosaltres, perquè havíem retrobat al grup. Vam barrejar-nos i vam reactivar les converses entre nosaltres molt animadament, ja sense la nostra llebre supersònica, que havia desaparegut a la llunyania.

Després de beure aigua vam continuar, aquest cop al nostre ritme de sempre, tot i que jo notava, no sé si perquè anàvem amb un dorsal amb algunes propietats propulsores o perquè em feia mal l'esquena encara, que anàvem més aviat rapidets.

Tot aquests set primers quilòmetres els havíem fet de pujada i vam agrair, veure el cim en forma d'esplèndid mirador de la ciutat de Barcelona. Allà vam parar a fer un mos i van passar moltes coses. Estàvem parlant dels nostres companys de Vacarisses Carme i Salva que no havíem vist a la sortida i, de cop, com si algú hagués mogut alguna vareta màgica, van aparèixer somrients com sempre. El clam que es va aixecar des del grup va ser memorable i ens vam alegrar moltíssim del retrobament després de tot l'any i escacs de pandèmia que no els havíem vist. Però encara van passar més coses, perquè, contra tot pronòstic, va aparèixer, també igual de somrient, la Núria amb aquell color llampant de la samarreta dels monitors, portant una participant que s'havia quedat enrere. Ja estàvem tots junts!

Vam reprendre la marxa i es veu que el punt d'avituallament l'havíem tingut a 100 metres. No ens va fer res i vam acceptar encantats un suc i un plàtan.

Aleshores la Núria ens va explicar un truc. A més, va ser molt oportuna perquè PER FI iniciàvem la baixada. Que qui recollís brossa rebria un premi. La Maria és qui es va prendre més seriosament la tasca i va recollir ampolles, llaunes i fins i tot una roda (petita, no de cotxe, ok?). 

Els núvols s'havien tornat del color de la tempesta, se sentia algun tro a la llunyania i un vent a ratxes fresquet ens feia voleiar les samarretes. Tothom tenia molt clar, en la seva ment, el destí que ens esperava i afrontàvem resignats l'aiguat monumental, el vent huracanat i els llamps caient a tort i a dret. Seguíem avançant en aquella mena d'aire sòlid que precedeix la tempesta, lluitant contra el destí que els núvols semblava que estaven ultimant per a nosaltres. Però vam deixar de mirar amunt i vam reconnectar-nos entre nosaltres xerrant i explicant noves als nou vinguts. L'ambient de la colla xocava amb el context on ens trobàvem immersos. Així anàvem, onze marxosos caminant animadament per pistes amples entre boscos, envoltats del color del plom esperant que caigués una grossa.

Però de cop i volta, vam enllaçar amb el tram que havíem fet a l'anada i vam poder tastar la salvació, no ens plouria, no sé per quin miracle diví, i encara quan va arribar i vam passar per l'arc inflable de la meta, ens va sortir el sol.

Tothom es va agrupar al voltant de la Núria en el nostre "prat" assignat, no fos cas que ens toqués l'altra guia "desarticuladora" o el nostre antic monitor ressentit.

Un matí molt emocionant, molt entranyable i amb molta canya marxosa. La repetim segur!

Magic Line 2021

Ruta circular solidària per recaptar diners per l'hospital Sant Joan de Déu. Dues rutes de 5 i 10 km on hem recaptat uns 450 euros. Una marxa solidària condicionada a la situació de pandèmia i que té el doble de mèrit. Enhorabona marxosos!

Portàvem setmanes preparant-nos i avui havia arribat per fi el gran moment. El dia abans encara, el grup organitzador, ens enviàvem missatges de WhatsApp i ens trucàvem per acabar d'ultimar detalls. I és que sempre hi ha un munt de feina invisible per preparar aquestes jornades. La d'avui tenia un sentit molt especial ja que es recullen diners per temes solidaris de l'hospital Sant Joan de Déu. A les 8 del matí el "Magic Team" organitzador ens vam aplegar a la plaça de la masia de can Turu, davant de l'escola Rosella. El Cisco havia anat el divendres anterior a buscar tot el material i en obrir el maleter del seu cotxe, un reguitzell de mans solidàries vam ajudar-lo a anar repartint el material. Aquest any cada participant rebia tres obsequis: una cantimplora de color blau elèctric, molt lleugera, d'alumini, el buf oficial de la Magic Line i una mena de remei natural pel nas, que ens va sorprendre a tots.

Vam treure unes banderes de color vermell amb el nom de la cursa i vam fer-nos ja algunes fotos de grup amb elles. Quina patxoca que fèiem tots i totes i quina il·lusió de poder reprendre les activitats socials i solidàries a l'aire lliure. Quinze minuts abans d'iniciar la ruta va venir tot el grup de persones que anaven a fer els 10 km, seguint el planning que el "Magic Team" havia proposat.

A les 8:30 puntuals i després de controlar la temperatura, seguint totes les normes actuals, vam iniciar la Magic Line de 10 km.

L'Imma va fer que el grup s'allargassés de seguida. Avui portàvem al Nil, un noiet molt jovenet que va fer tota la ruta com si res, acompanyat de la seva mare. Enhorabona Nil! Ets un campió!

La Núria, el Joan Anton i la Glòria es van quedar per gestionar el grup de 5 km que sortirien a les 9 del matí. Tot estava molt ben planejat. El dia ens havia sortit una mica massa calorós, però havíem avançat a última hora els horaris de sortida per mitigar la xafogor que prevèiem que faria.

Vam enfilar el carrer de Prat de la Riba intentant seguir al decidit grup capdavanter. Tot i així, anàvem a poc a poc, perquè sempre fem el primer quilòmetre no massa ràpid, per donar temps a escalfar els músculs i evitar lesions. 

Agafant la pista ampla de terra vam continuar a bon ritme i abans d'agafar el camí de la Tomba, ens vam desviar a mà esquerre per un carrer asfaltat i des del carrer Sant Jordi vam empalmar amb l'entrada de la coneguda pista a can Sanahuja. Però un cop agafada, ens vam desviar a mà esquerre, per un corriolet paral·lel a la pista, poc conegut i molt bonic, que ens va dipositar en el camí cap a la masia de Ca n'Oleguer. 

Pel camí ens fèiem fotos amb la bandera vermella, lligant-la amb habilitat als arbres i posant el telèfon al terra, agafat amb pedretes i branques, per aconseguir la foto perfecta. Tot un procés.

En arribar a la font del Frare em vaig adonar de com havien crescut les plantes durant tota la primavera. La natura et mostra que tot canvia, que tot es transforma i flueix amb les estacions. Ens vam esgarrinxar una mica les cames, amb tanta crescuda, la veritat. A la taula del costat de la font vam deixar-hi els bastons clavats. No sé qui deuria tenir la idea inicial, però un per un, sense dir res, vam anar fent el procés d'introduir la punta del bastó per un dels múltiples foradets de la taula, com un ritual ben après i la imatge final, no vaig poder evitar fotografiar-la. No us passa que, a vegades a la muntanya feu coses rares que no haguéssiu imaginat mai? Jo penso que la natura ens potencia la imaginació i la creativitat. Personalment, per a mi és una font constant d'inspiració, i la imaginació dels altres sempre m'ha captivat moltíssim. Tenim un grup tremendament inspirador i creatiu.

Ens vam refrescar una mica a l'ombra del lloc. Aquesta amagada font sempre està humida i fresca. Presenta realment un microclima, on les plantes que l'han descobert aprofiten a créixer i on, de tant en tant, s'ha de venir a podar el petit caminoi que hi mena, perquè sinó quedaria totalment tapat i inaccessible per la natura que hi alberga. 

Vam poder veure el jardí vertical de sobre la font mateixa amb bonics exemplars de cabells de Venus (Adiantum capillus veneris) de la família de les falgueres donant el seu toc de verdor.

Després de passar pel torrent, sempre tant fosc i embullat de canyes, vam decidir fer un petit canvi i no enfilar el camí cap a can Tarumbot sinó continuar pel petit corriol que porta fins l'encreuament del camí de la font de la Rata i el famós tub. Allà, en aquell encreuament de camins, vaig rememorar la cursa solidària de l'hivern passat, de la qual teniu aquí l'enllaç: https://corredorsviladecavalls.blogspot.com/search/label/Resultats%20curses.

En aquest punt, el grup dels cinc quilòmetres es desviarien, per tornar cap al punt de sortida. 

Nosaltres, per altra banda, vam decidir agafar la desviació que porta fins la B-40, encara en construcció. La recta per la B-40 amb la solana que queia la vam fer una mica acalorats i en arribar a can Cabassa vam buscar l'ombra i ens vam distribuir prop de la piscina malmesa i plena de plantes, per fer un mos i refrescar-nos. I em van explicar, que el grup de curta distància també va fer un mos, no us penseu pas i van treure entrepans i menjars més propis d'un dia sencer de travessa.

I mentre estàvem allà descansant, de cop i volta, a l'Inma li van caure les ulleres de sol a dins la piscina. Encara discutíem a qui podíem fer baixar, quan el Sebas, sorprenent-nos a tots, es va llençar, literalment, a la piscina, i sense aigua! Les ulleres les va recuperar de seguida la seva propietària, però ara faltava veure com sortiria el Sebas d'allà. Agafant impuls, va intentar pujar d'un salt, però la piscina buida era molt alta i s'havia convertit en una trampa. El Sebas, home de recursos, no ens va donar temps per desesperar-nos, i veient la seva salvació en un forat d'un dels costats de la paret blavosa, va pujar com si res, deixant-nos a tots igual de bocabadats que quan s'hi havia llençat a dins, però ara tremendament alleujats. Estava salvat!

Tot plegat, l'ombra, el mos, l'aventura del Sebas i la proximitat de l'arribada, ens va donar forces per encarar la darrera pujada amb l'energia renovada. Vam passar pel costat d'un magraner en flor, una preciositat.

En arribar a Can Garriga vam pujar fins les cabanes de fusta on m'esperava una sorpresa. La meva família m'havia vingut a trobar a 1 km de l'arribada. Vam tornar plegats darrera del grup.

Vam concloure la marxa amb uns estirament dirigits per la Dominika i vam agrair al Magic Team l'excel·lent organització.

La tornarem a fer l'any vinent! Vindràs tu també?

Sortida pel camí verd del Vallés de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Ruta circular per les zones verdes de la zona de la UAB, per boscos i pistes amples ideals per la marxa nòrdica i amb molt poc desnivell. Una ruta ideal per fer en família amb 7,4 km i un desnivell inapreciable de 97 metres.

Aquest diumenge no era un diumenge qualsevol, ja que dilluns era festiu. Malgrat això, ens vam reunir una bona colla al punt de sortida habitual i, fins i tot, vam poder donar la benvinguda a una nova incorporació, la Laura. I com si el Cisco hagués tingut aquesta premonició, o com si d'un bruixot es tractés, la ruta d'avui va ser perfecta per quedar-se enganxat a aquest esport tant complert, saludable i inclusiu com el que realitzem. Benvinguda Laura!

Vam arribar al punt d'inici de la ruta, al campus de la UAB (Latitud 41.508059 i longitud 2.102481), prop de les facultats. En sortir dels cotxes, tothom tenia records arrelats a aquell indret. Alguns, com una servidora, per haver estat onze anys entre carrera i doctorat, i d'altres, per haver anat a acompanyar els seus fills i filles. Malgrat el pas dels anys, el paratge ens va rebre aliè a la petjada del temps, com si fos ahir que hi haguéssim estat. Una sensació ben peculiar.

Ens vam equipar de seguida i ens vam posar en marxa. El temps era fresquet però agradable i ben ennuvolat. De tant en tant queia alguna goteta juganera, d'aquelles que només volen que notis la seva frescor, però sense cap intenció de provocar una tempesta.

Ens vam endinsar per un camí que serpentejava enmig de camps de cereals que es bressolaven al vent. Als seus marges vam topar amb fruiters, com pereres i alguna figuera, entre d'altres. De seguida la ment va desconnectar de les preocupacions, com ens passa sovint en les sortides, i les converses es van iniciar i ja no van parar, ja que el desnivell d'avui ho permetia.

Passats els camps conreats vam girar a mà esquerra per una via que semblava molt important. Era amplíssima, molt plana, comodíssima i de terra dur. Hi havia un rètol que indicava que formava part del camí verd del Vallés. 

El Cisco va veure el potencial d'aquella tremenda pista de seguida i la Núria el va complaure oferint-nos un apunt de tècnica, que ens va venir fenomenal a tots. Això sempre és molt útil, però avui, amb la Laura estrenant-se, era essencial. Mirant el grup amb atenció, me n'adonava de tot el que hem millorat en tècnica des que vam començar i, això, sense excepció. Totes hem millorat algunes coses. Entre les que més ens costen, hi ha la de no mirar al terra i la de fer el moviment de braços apropiat, procurant que vagin més enrere del culet. En circuits com aquest, amb cap dificultat, és quan es pot concedir a la tècnica el 100% d'atenció i on podem prendre consciència d'aquells punts que cal retocar. 

Ens rodejaven els pins, majoritàriament, i també la florida ginesta, que semblava de groc fluorescent. El cant dels ocells feia que tot allò prengués dimensions de lloc meravellós. Sempre m'han produït un efecte apaivagador, igual que la remor de les onades a la platja. Vam passar al costat d'una zona plena de màquines d'aquelles de fer exercici. I després vam passar per sobre de les vies dels ferrocarrils de la Generalitat, que tantes vegades havia agafat, en els primers anys de carrera. Vers ells, no vaig tenir cap mena de sentiment d'enyorança.

Vam continuar fins a l'estació de Bellaterra i d'allà vam enllaçar amb una altre camí que continuava per zones de verd llampant.

Seguint per aquell traçat, amenitzat per multitud d'ocells en mode primaveral, vam trobar-nos amb uns tions dibuixats en uns troncs immensos, amb potetes de fusta i tot, que ens van fer sorgir un somriure, secretament amagat sota les mascaretes.

Vam assolir la font del Carme i allà, sentit el soroll captivador del seu continu raig d'aigua, vam desplegar-nos a fer un mos.

Amb energies renovades vam continuar fins a trobar-nos altives i robustes, les quatre enormes columnes de la UAB. Em va fer moltíssima il·lusió acostar-m'hi i tocar-les, gaudir de la seva proximitat. Semblen llibres apilats, recargolant-se, buscant el cel. Són l'obra de l'escultor valencià Andreu Alfaro i es van inaugurar l'any 1999. Construïdes amb granit vermellós, representen la voluntat de coneixement, la llibertat d'expressió, la identitat cultural i la solidaritat. Amb la seva alçada (d'entre 25 i 40 metres), s'han convertit en un signe d'identitat de la UAB. Estan emmarcades en un espai verd de gespa on hi ha blocs de pedra amb inscripcions de totes les universitats de la xarxa Vives. Tot aquest simbolisme en pedra per indicar, de forma igual de sòlida, la unió entre la comunitat universitària catalana i les relacions inseparables entre la natura, la ciència, l'art i la identitat.

Vam sortir d'allà amb la sensació d'haver estat guaitats per quatre gegants de pedra.

Vam enfilar, ja de tornada, per un camí ple de til·lers i vam passar pel costat del parc de bombers. Trobàvem multitud de plantes i floretes i vam aturar-nos vàries vegades perquè o l'un o l'altre, teníem curiositat per saber què eren. També ens vam aturar per enèsima vegada per posar/treure els tacs dels bastons. De ben segur que si haguéssim fet un rànquing de les vegades que s'ha realitzat aquesta operació en una sortida, aquesta d'avui hagués quedat en primer lloc amb diferència. Així que, qui encara tenia dubtes de com posar aquestes estructures gomoses de color negre als bastons, va poder practicar i perfeccionar, inclús, la seva tècnica. Passat el parc de bombers vam agafar la carretera asfaltada (oh, no! de nou canvi de tacs!) fins al nostre punt d'origen, quan, tot just, les quatre gotetes del matí havien convençut a més gotetes a caure al terra.

Abans, però, encara vam parar, un cop més, per explorar i meravellar-nos d'una filera d'arbres amb flor i fruit madur a la vegada, molt exòtics. Resulta que eren arbres de l'espècie Melia azedarach que són originaris de les faldes de l'Himalaia (on creixen fins als 3000 metres), l'Índia, sud de la Xina i Austràlia. Aquí s'utilitza en jardineria, sobretot per la seva ombra i la seva floració, molt aromàtica. Tots vam quedar ben embriagats amb la seva flaire, que recordava una mica a la del llessamí. Resulta que els ossos de les llavors es perforen i s'utilitzen per a fer rosaris (l'arbre se'l considera sant a Àsia). La fusta també té usos i les fulles s'utilitzaven per tenyir els cabells de negre. Els fruits són verinosos (a Argentina els anomenen "venenitos") amb propietats narcòtiques, però no així per a les aus on, per exemple, representen una part important de la dieta de la cotorreta pitgrisa o cotorra argentina (Myiopsitta monachus). L'arbre té molts sinònims i se'l coneix com a Mèlia, arbre sant, parenostre o metzina, entre molts d'altres. 

Vam tornar als cotxes fascinats de tanta natura i amb les retines saciades de verdor. Vam culminar la jornada amb uns estiraments i uns hipopressius guiats per la Núria. Hi tornarem!

Sortida als boscos de Can Roca i als Blaus d'Esparraguera

Sortida de proximitat als boscos dels voltants d'Esparraguera amb meravelloses vistes als Blaus, la colònia Sedó, l'església de Santa Eulàlia i església de Santa Maria del Puig. Pistes ideals per a fer marxa nòrdica. Una excursió molt assequible per a tota la família amb només sis quilòmetres i 173 metres de desnivell.

Avui teníem moltes ganes de retrobar-nos amb gent que feia molt que no vèiem, com la Neus, el Sebas i la petita Lluna, una border collie, que amb només tres mesos, ens va deixar a tots, des del primer moment, ben enrere. I és que té de mestra la veterana Taki, la bonica border collie de la Bego.

Vam agafar la carretera cap a Olesa de Montserrat i dirigint-nos en direcció a Esparraguera, vam creuar el riu Llobregat i ens vam desviar de seguida per un camí a mà dreta (direcció església de Santa Maria del Puig) on vam aparcar (latitud: 41.550185, longitud: 1.868577).

Vam equipar-nos amb les motxilles i els bastons i vam sortir de marxa, de marxa nòrdica. Vam enfilar la riera del Puig, un lloc molt especial per caminar. Sempre m'ha impressionat molt caminar per les rieres, on l'aigua no sempre hi és present, però on els seus efectes estan ben marcats en el terreny que trepitjàvem. Vam estar seguint aquell curs d'aigua sec, sota la mirada del turó del Puig fins que el Cisco, el nostre guia, ens la va fer abandonar. Vam trobar-nos amb una barraca de pastor molt singular i un tòtem dibuixat en un tronc i molt inspirador.

En abandonar la riera havíem agafat una pista molt ample ideal per fer marxa nòrdica i iniciar la pujada que ens duria, amb molta subtilesa i dissimulació fins al racó de les alzines (que el vam passar sense parar-nos-hi) i el mirador del barranc de roques blaves on vam parar a fer fotos i beure aigua. 

Aquesta zona és igual a la de les ribes blaves que tenim al costat de Viladecavalls. Un indret espectacular a nivell geològic i on els colors gris-blavosos i els rogencs d'algunes roques es combinen amb els verds de la vegetació circumdant. La causa d'aquesta aparença farinosa de les roques (l'efecte de convertir el quars de les pissarres en una massa sucrosa que es desfà amb els dits, la farina de falla) va ser una fractura (produïda fa uns 10 milions d'anys) de grans dimensions (fa 100 metres d'amplada) i amb una antiguitat geològica de gairebé 300 milions d'anys. Unes magnituds i dades difícilment imaginables amb la nostra ment. 

Després d'observar els resultats d'aquell desgavell de milions d'anys sumats a la colossal fractura de roques, la ment saturada s'hagués esberlat d'igual manera, si no hagués estat per la pau i quietud dels boscos dels voltants que ens posaven en perspectiva, asserenat-nos l'ànima de nou. Les converses entre nosaltres també ens vam fer desviar l'atenció d'aquell trasbals geològic del qual havíem estat testimonis i agraint no haver-ho testimoniat precisament fa 10 milions d'anys. Una sort.

Vam baixar fins a una zona de pícnic situada prop de Can Roca en una esplanada enorme on vam parar per fer un mos.

Després vam seguir passant pel costat de la masia de can Roca que calia fixar-se bé per copsar els magnífics arcs de la seva façana.

Seguint, ja de baixada, vam apreciar la silueta, al fons, de l'església de Santa Eulàlia (s.XVI), enfilada dalt del turó d'Esparraguera. No vam poder evitar pensar en l'analogia entre la situació d'Olesa de Montserrat a baix i, passat el riu i dalt del turó Esparraguera, com nosaltres tenim el poble de Viladecavalls en comparació amb Ullastrell. Quines coincidències.

L'Esther ens va explicar la història llarguíssima i plena de guerres i destrosses d'aquesta església que, mentre la sentia, no em venia al cap com encara la podíem gaudir en el contorn paisatgístic. Era ben bé com si el monument, d'alguna manera coneixedor del patiment de les roques de la mega fractura propera, s'hagués volgut solidaritzar amb aquestes, desgavellant-se en cada guerra que esdevenia al llarg de la seva història. Per sort les múltiples reconstruccions l'havien portada fins als nostres dies i de no haver escoltat el relat de l'Esther, ningú no hagués dit mai que les desgràcies havien enderrocat infinitud de vegades i de forma gairebé obstinada aquell temple orgullós.

Això encara a mi em sorprèn moltes vegades quan conec a fons a una persona, que per fora sembla sencera però per dins ha estat enderrocada múltiples vegades.

Seguíem baixant i en tenir a la vista la colònia Sedó, la nostra companya Glòria, ens va sorprendre a tots amb una masterclass, sense apunts on llegir, sobre la colònia que a mi em va deixar culturitzada per una temporada. Un veritable poble en miniatura construït al voltant de la fàbrica tèxtil al costat del riu. Contava amb habitatges pels obrers, escola, casino, teatre, guarderies, botiga amb llegums ja cuites tipus take-away. 

Permeteu-me que digui aquí que tenim un grup de marxa nòrdica fantàstic amb persones amb unes dots insospitades i que aporten el seu granet de sorra pel grup de forma desinteressada. Un goig se'ns dubte. Ja saps, si encara no ets soci no sé què estàs esperant! Aquí hi ha lloc per tothom, com pots veure.

I per culminar l'espectacularitat i importància històrica de la ruta circular, vam apreciar l'església de Santa Maria del Puig o ermita del Puig (s.X). Un cop de tornada als cotxes ens hi vam atansar un moment. Si algun dia hi aneu, fixeu-vos en la petita escala, molt original, que mena al campanar i no deixeu de gaudir de la idíl·lica zona de pícnic, escampada en una esplanada a l'ombra d'uns frondosos pins, sota la mirada de la inesperada església. Una excursió de 10 per la poca dificultat malgrat l'espectacularitat de l'indret.