V Ecomarxa Cerdanyola 2021

Ruta d'uns 13 quilòmetres i uns 280 metres de desnivell, pels boscos del costat de Cerdanyola amb arribada al mirador del forat del vent i unes vistes impressionants sobre Barcelona. Una ruta solidària amb molt bon rotllo i retrobaments inesperats.

Van trobar-nos al pàrquing municipal del carrer orenetes ben puntuals a les 8 del matí. El dia era gris i plujós, veient el radar meteorològic no ens haguéssim atrevit a sortir avui. Venia una franja de pluja de color vermell i lila que feia esgarrifar. Jo no portava més que un finet paravent però el fet de que no feia fred, potser va ser determinant a donar-nos l'empenta necessària per animar-nos a sortir. Jo crec que en el fons tots volíem fer aquesta marxa, tantes vegades aplaçada per la pandèmia. Si finalment l'havien pogut organitzar, nosaltres hi aniríem. Estava decidit.

Vam agafar els cotxes direcció Cerdanyola i de cop i volta ens vam veure envoltats per uns núvols negres que només podien significar una cosa. Una pluja demencial, va inundar l'autopista i les gotes, enormes, repicaven contra el parabrises amb una força, que va fer que a dins dels cotxes ens quedéssim tots muts. Ningú va dir res, però tots vam imaginar moltes coses...

Quan vam aparcar al costat del parc esportiu municipal Guiera no queia ni una gota. Vam sortir amb cara d'espantats i d'entre els núvols una claror va deixar intuir el sol. Ens venia a dir: Ep! Que estic aquí al darrera, encara que no em veieu. No defalliu!

Una cua força llarga de participants, tots lluint curosament el seu dorsal ens va posar de cop en context i aquí va sorgir la primera cosa a fer. Ens havíem de posar el dorsal. El primer tràngol era tenir alguna cosa per fixar-lo, així doncs vam anar a buscar alguns imperdibles a la garita de l'organització. 

Amb tot el material punxegut a les mans vam començar a preguntar-nos on volíem posar-nos cadascú el dorsal. I aquesta pregunta tan simple, va donar per molt, sobre gustos, ja ho sabeu. El cas és que alguns ens el vam col·locar al davant, d'altres van preferir fixar-lo a la seva motxilla, però encara d'altres van demanar ajuda per posar-se'l a l'esquena. Donava tant de si la cosa? El que no vam caure és que després ens havíem de col·locar la motxilla. Catxis! Així que els que van decidir per aquesta darrera opció, van haver de tornar a demanar ajuda al grup per treure-se'l i van haver de tornar a decidir on se'l volien posar. I és que, inclús en les coses que semblen a priori més insignificants, la vida ens posa sempre a prova i ens fa prendre decisions contínuament. La vida és un repte constant. Poder afrontar aquests reptes amb un grup com aquest de marxa nòrdica, et fa gaudir de cada gir de la vida i et fa veure cada obstacle com una oportunitat per aprendre, per ajudar, per ser millor persona.

Finalment vam adquirir l'aplom necessari, amb els dorsals ben col·locats i els noms ben assignats, per poder passar el control de temperatura, ens van donar gel de mans i ens van portar a un rectangle assignat amb un número i marcat amb cintes al terra, en un descampat recent segat ple d'herbes sequíssimes. En aquells moments em vaig sentir una mica com una ovella portada pel seu pastor al prat assignat a pasturar. Allà vam veure la Núria, que estava guiant els estiraments d'un altre grup. 

El nostre monitor era un home d'una complexió molt forta, enorme i molt moreno. Es notava que es passava el dia fent marxa nòrdica. Una altra monitora, al "prat" del costat, estava a punt de fer sortir de lloc totes les extremitats del grup que tenia assignat. Ens vam mirar amb una cara que ho deia tot, i encara que portàvem mascareta, alçant una cella ens vam comunicar moltíssimes coses. 

Aquell home va començar a accionar les cames i els braços i vam veure de seguida que no havíem tingut més sort que el grup veí. Tot i que va començar suau, en posar-se de fons una música molt animada, aquell monitor, que contrastava de forma espectacular amb la seva samarreta groga fluorescent, va començar a trobar el ritme i allò va començar a convertir-se en una petita classe d'aeròbic. Jo no podia concentrar-me. Entre els pobres desarticulats dels costat i els homes del nostre grup intentant fer passos d'aeròbic és que era impossible no omplir-se els ulls de llàgrimes del riure i és clar, així entelada, no podia veure bé el monitor i,... bé,... aquest era el panorama.

Els núvols ens miraven incrèduls, com podeu riure amb la que us està a punt de caure? ens deien. Però no els escoltàvem. O no els volíem escoltar.

El monitor semblava molt exigent i veient que amb nosaltres no es guanyaria la vida ens va posar de seguida, pel nostre alleujament, a caminar. Amb el Cisco vam comentar de fer-nos una foto de grup, ara que encara no plovia, a la sortida, en aquell arc inflable de colors llampats que es posen en totes les curses importants. Però aquell humanot feia unes passes tan llargues, que ja vam veure que allò no podria ser i el Cisco va dir resignat mentre sortia fletxat per seguir-li el ritme, ꟷ No hi ha foto!

Això em va cabrejar i em vaig quedar la última junt amb la Maria i la Roser. Anàvem tranquil·lament xerrant a bon ritme, escalfant en el primer quilòmetre. Tot bé. Ens vam creuar amb la Núria que havia acompanyat un tros a un grup de 6 quilòmetres i ja tornava per acompanyar-ne un altre. ꟷ No us canseu! va dir somrient. Se la veia contenta.

Allà estàvem, allargassats, sense saber si havíem sortit ja o no, seguint un rètol que posava 12 km. El Cisco em va fer fixar en un arbre sant, que havíem après a reconèixer en la sortida a la UAB (https://www.marxanordicaviladecavalls.com/2021/05/sortida-pel-cami-verd-del-valles-de-la.html).

Vaig tornar a mirar la taca groga fluorescent que es bellugava al davant i vaig adonar-me'n que cada vegada s'allunyava més de nosaltres. El Cisco, la Judit i l'Andrés havien aconseguit posar-se al rebuf del monitor, però per nosaltres ara només ens esperava el mateix destí que les aus que perden la formació en el seu vol migratori, i anàvem fent com podíem per seguir el grup capdavanter.

Convençudes que allò no era un ritme per començar a caminar, seguíem una mica tibants, el nostre intent d'escalfament suau. En algun moment el monitor ens va fer un crit d'atenció. Seguíem el traçat marcat amb banderetes taronges fluorescents clavades al terra. 

El grup anava al límit de la ruptura, allargassat al màxim i aleshores, els del davant van prendre una decisió (quantes en portem ja avui?) i es van aturar. Jo no sé si va sonar un tro en aquells moments, però a mi em va semblar que aquella acció havia produït un so audible. Ens vam retrobar de nou i ens vam sentir tots molt bé. Els primers, perquè s'havien desenganxat del rebuf monstruós del coet fluorescent i nosaltres, perquè havíem retrobat al grup. Vam barrejar-nos i vam reactivar les converses entre nosaltres molt animadament, ja sense la nostra llebre supersònica, que havia desaparegut a la llunyania.

Després de beure aigua vam continuar, aquest cop al nostre ritme de sempre, tot i que jo notava, no sé si perquè anàvem amb un dorsal amb algunes propietats propulsores o perquè em feia mal l'esquena encara, que anàvem més aviat rapidets.

Tot aquests set primers quilòmetres els havíem fet de pujada i vam agrair, veure el cim en forma d'esplèndid mirador de la ciutat de Barcelona. Allà vam parar a fer un mos i van passar moltes coses. Estàvem parlant dels nostres companys de Vacarisses Carme i Salva que no havíem vist a la sortida i, de cop, com si algú hagués mogut alguna vareta màgica, van aparèixer somrients com sempre. El clam que es va aixecar des del grup va ser memorable i ens vam alegrar moltíssim del retrobament després de tot l'any i escacs de pandèmia que no els havíem vist. Però encara van passar més coses, perquè, contra tot pronòstic, va aparèixer, també igual de somrient, la Núria amb aquell color llampant de la samarreta dels monitors, portant una participant que s'havia quedat enrere. Ja estàvem tots junts!

Vam reprendre la marxa i es veu que el punt d'avituallament l'havíem tingut a 100 metres. No ens va fer res i vam acceptar encantats un suc i un plàtan.

Aleshores la Núria ens va explicar un truc. A més, va ser molt oportuna perquè PER FI iniciàvem la baixada. Que qui recollís brossa rebria un premi. La Maria és qui es va prendre més seriosament la tasca i va recollir ampolles, llaunes i fins i tot una roda (petita, no de cotxe, ok?). 

Els núvols s'havien tornat del color de la tempesta, se sentia algun tro a la llunyania i un vent a ratxes fresquet ens feia voleiar les samarretes. Tothom tenia molt clar, en la seva ment, el destí que ens esperava i afrontàvem resignats l'aiguat monumental, el vent huracanat i els llamps caient a tort i a dret. Seguíem avançant en aquella mena d'aire sòlid que precedeix la tempesta, lluitant contra el destí que els núvols semblava que estaven ultimant per a nosaltres. Però vam deixar de mirar amunt i vam reconnectar-nos entre nosaltres xerrant i explicant noves als nou vinguts. L'ambient de la colla xocava amb el context on ens trobàvem immersos. Així anàvem, onze marxosos caminant animadament per pistes amples entre boscos, envoltats del color del plom esperant que caigués una grossa.

Però de cop i volta, vam enllaçar amb el tram que havíem fet a l'anada i vam poder tastar la salvació, no ens plouria, no sé per quin miracle diví, i encara quan va arribar i vam passar per l'arc inflable de la meta, ens va sortir el sol.

Tothom es va agrupar al voltant de la Núria en el nostre "prat" assignat, no fos cas que ens toqués l'altra guia "desarticuladora" o el nostre antic monitor ressentit.

Un matí molt emocionant, molt entranyable i amb molta canya marxosa. La repetim segur!

Magic Line 2021

Ruta circular solidària per recaptar diners per l'hospital Sant Joan de Déu. Dues rutes de 5 i 10 km on hem recaptat uns 450 euros. Una marxa solidària condicionada a la situació de pandèmia i que té el doble de mèrit. Enhorabona marxosos!

Portàvem setmanes preparant-nos i avui havia arribat per fi el gran moment. El dia abans encara, el grup organitzador, ens enviàvem missatges de WhatsApp i ens trucàvem per acabar d'ultimar detalls. I és que sempre hi ha un munt de feina invisible per preparar aquestes jornades. La d'avui tenia un sentit molt especial ja que es recullen diners per temes solidaris de l'hospital Sant Joan de Déu. A les 8 del matí el "Magic Team" organitzador ens vam aplegar a la plaça de la masia de can Turu, davant de l'escola Rosella. El Cisco havia anat el divendres anterior a buscar tot el material i en obrir el maleter del seu cotxe, un reguitzell de mans solidàries vam ajudar-lo a anar repartint el material. Aquest any cada participant rebia tres obsequis: una cantimplora de color blau elèctric, molt lleugera, d'alumini, el buf oficial de la Magic Line i una mena de remei natural pel nas, que ens va sorprendre a tots.

Vam treure unes banderes de color vermell amb el nom de la cursa i vam fer-nos ja algunes fotos de grup amb elles. Quina patxoca que fèiem tots i totes i quina il·lusió de poder reprendre les activitats socials i solidàries a l'aire lliure. Quinze minuts abans d'iniciar la ruta va venir tot el grup de persones que anaven a fer els 10 km, seguint el planning que el "Magic Team" havia proposat.

A les 8:30 puntuals i després de controlar la temperatura, seguint totes les normes actuals, vam iniciar la Magic Line de 10 km.

L'Imma va fer que el grup s'allargassés de seguida. Avui portàvem al Nil, un noiet molt jovenet que va fer tota la ruta com si res, acompanyat de la seva mare. Enhorabona Nil! Ets un campió!

La Núria, el Joan Anton i la Glòria es van quedar per gestionar el grup de 5 km que sortirien a les 9 del matí. Tot estava molt ben planejat. El dia ens havia sortit una mica massa calorós, però havíem avançat a última hora els horaris de sortida per mitigar la xafogor que prevèiem que faria.

Vam enfilar el carrer de Prat de la Riba intentant seguir al decidit grup capdavanter. Tot i així, anàvem a poc a poc, perquè sempre fem el primer quilòmetre no massa ràpid, per donar temps a escalfar els músculs i evitar lesions. 

Agafant la pista ampla de terra vam continuar a bon ritme i abans d'agafar el camí de la Tomba, ens vam desviar a mà esquerre per un carrer asfaltat i des del carrer Sant Jordi vam empalmar amb l'entrada de la coneguda pista a can Sanahuja. Però un cop agafada, ens vam desviar a mà esquerre, per un corriolet paral·lel a la pista, poc conegut i molt bonic, que ens va dipositar en el camí cap a la masia de Ca n'Oleguer. 

Pel camí ens fèiem fotos amb la bandera vermella, lligant-la amb habilitat als arbres i posant el telèfon al terra, agafat amb pedretes i branques, per aconseguir la foto perfecta. Tot un procés.

En arribar a la font del Frare em vaig adonar de com havien crescut les plantes durant tota la primavera. La natura et mostra que tot canvia, que tot es transforma i flueix amb les estacions. Ens vam esgarrinxar una mica les cames, amb tanta crescuda, la veritat. A la taula del costat de la font vam deixar-hi els bastons clavats. No sé qui deuria tenir la idea inicial, però un per un, sense dir res, vam anar fent el procés d'introduir la punta del bastó per un dels múltiples foradets de la taula, com un ritual ben après i la imatge final, no vaig poder evitar fotografiar-la. No us passa que, a vegades a la muntanya feu coses rares que no haguéssiu imaginat mai? Jo penso que la natura ens potencia la imaginació i la creativitat. Personalment, per a mi és una font constant d'inspiració, i la imaginació dels altres sempre m'ha captivat moltíssim. Tenim un grup tremendament inspirador i creatiu.

Ens vam refrescar una mica a l'ombra del lloc. Aquesta amagada font sempre està humida i fresca. Presenta realment un microclima, on les plantes que l'han descobert aprofiten a créixer i on, de tant en tant, s'ha de venir a podar el petit caminoi que hi mena, perquè sinó quedaria totalment tapat i inaccessible per la natura que hi alberga. 

Vam poder veure el jardí vertical de sobre la font mateixa amb bonics exemplars de cabells de Venus (Adiantum capillus veneris) de la família de les falgueres donant el seu toc de verdor.

Després de passar pel torrent, sempre tant fosc i embullat de canyes, vam decidir fer un petit canvi i no enfilar el camí cap a can Tarumbot sinó continuar pel petit corriol que porta fins l'encreuament del camí de la font de la Rata i el famós tub. Allà, en aquell encreuament de camins, vaig rememorar la cursa solidària de l'hivern passat, de la qual teniu aquí l'enllaç: https://corredorsviladecavalls.blogspot.com/search/label/Resultats%20curses.

En aquest punt, el grup dels cinc quilòmetres es desviarien, per tornar cap al punt de sortida. 

Nosaltres, per altra banda, vam decidir agafar la desviació que porta fins la B-40, encara en construcció. La recta per la B-40 amb la solana que queia la vam fer una mica acalorats i en arribar a can Cabassa vam buscar l'ombra i ens vam distribuir prop de la piscina malmesa i plena de plantes, per fer un mos i refrescar-nos. I em van explicar, que el grup de curta distància també va fer un mos, no us penseu pas i van treure entrepans i menjars més propis d'un dia sencer de travessa.

I mentre estàvem allà descansant, de cop i volta, a l'Inma li van caure les ulleres de sol a dins la piscina. Encara discutíem a qui podíem fer baixar, quan el Sebas, sorprenent-nos a tots, es va llençar, literalment, a la piscina, i sense aigua! Les ulleres les va recuperar de seguida la seva propietària, però ara faltava veure com sortiria el Sebas d'allà. Agafant impuls, va intentar pujar d'un salt, però la piscina buida era molt alta i s'havia convertit en una trampa. El Sebas, home de recursos, no ens va donar temps per desesperar-nos, i veient la seva salvació en un forat d'un dels costats de la paret blavosa, va pujar com si res, deixant-nos a tots igual de bocabadats que quan s'hi havia llençat a dins, però ara tremendament alleujats. Estava salvat!

Tot plegat, l'ombra, el mos, l'aventura del Sebas i la proximitat de l'arribada, ens va donar forces per encarar la darrera pujada amb l'energia renovada. Vam passar pel costat d'un magraner en flor, una preciositat.

En arribar a Can Garriga vam pujar fins les cabanes de fusta on m'esperava una sorpresa. La meva família m'havia vingut a trobar a 1 km de l'arribada. Vam tornar plegats darrera del grup.

Vam concloure la marxa amb uns estirament dirigits per la Dominika i vam agrair al Magic Team l'excel·lent organització.

La tornarem a fer l'any vinent! Vindràs tu també?

Ruta de les masies de Viladecavalls I

Ruta circular molt assequible i agradable per les masies dels voltants de Viladecavalls. Uns 10Km de caminada per tot tipus de senders i amb un entorn molt ric en tots els sentits.

La ruta d'avui va ser inesperada. Arran les pluges intenses dels darrers dies i donada la prohibició de sortir del municipi els caps de setmana per la pandèmia, el dia abans el comitè de bones praxis es va reunir en una trucada a tres veus per acabar de concretar quina ruta faríem. Sort en vam tenir l'Esther i jo de la lucidesa de la comissió 6Q. Tots sabem, a hores d'ara, que el compromís del Cisco (6Q ;-) ) en la seva comissió de sortides és excepcional. I aquest cop, i improvisant, es va treure de la màniga una sortida complerta i de proximitat. L'Esther la va complementar amb les aportacions precioses d'un llibre sobre la història de Viladecavalls. Us ho explico ara a poc a poc, com va anar, si fa no fa.

Vam trobar-nos molt d'horeta al pàrquing de les orenetes. Feia un fred important, així que després de fer una passada ràpida a tothom pels raigs infrarojos del termòmetre que m'havia deixat la Núria, vam iniciar sense més dilacions la marxa. De seguida, i com sol passar sempre que ens acompanya, es va posar la Dominika al capdavant amb el seu ritme infernal. Tothom va agrair l'escalfor (dels inferns) però no la velocitat, i aviat es van alçar protestes subtils que ens va revocar dient que ho feia només per marcar distància entre grups, ja que havíem d'anar màxim en grups de sis, per la normativa del moment. Com tenia raó, no vam entrar en més discussió al respecte i vam seguir suant la tinta darrera la Dominika, o millor dit, a distància de la Dominika.

Només sortir vam enfilar la pista ampla que es dirigeix al camí de la tomba. Allà ens vam treure les manies de cop i ens vam posar de fang ben plens, sabates i bastons inclosos. Era relliscós i enganxós i caminar-hi per sobre donava certa inseguretat. Però a l'anar "de marxosos", l'avantatge és que ens desplacem sempre amb total confiança perquè en el fons és com si anéssim a quatre potes.

La sortida d'avui ens havia deixat una mica frustrats, haguéssim volgut anar a Ullastrell, però en canvi aquí estàvem, donant voltes pels camins enfangats dels voltants del poble. Anàvem tant separats que no va ser fins al cap d'una estona que vaig reconèixer a tothom que venia en la colla. Entre la mascareta, els gorros i els bufs costava reconèixer a la gent. Un cop tots reconeguts entre nosaltres va passar una cosa imprevista i es va formar una connexió molt forta entre nosaltres, una mena d'unió, més forta que les distàncies imposades, que les dificultats i incerteses del moment actual. Tothom del grup va posar de cop el seu valuós granet de sorra. I la sortida va transformar-se sobtadament en un compartir energies, en una correspondència basada en el respecte i en l'amor mutu. 

Tothom es va bolcar a fer, d'aquella sortida de proximitat entre el fang, una cosa extraordinària, un regal: L'Esther va treure un llibre de la seva motxilla i va començar a explicar-nos tot sobre les masies que anàvem trobant; la Dominika va treure bosses d'escombraries i es va posar a recollir tota la brossa del camí amb l'Esther; el Quim no parava de fer bromes divertidíssimes i a fer-nos riure cada cop que obríem la boca per dir alguna cosa; algunes explicàvem històries personals i ens trobàvem acollides per orelles que escoltaven i cors que s'obrien al dolor aliè; d'altres feien fotos; d'altres meditaven en silenci; jo participava en la cursa de la dona virtual; la Glòria ens va guiar per un camí, que jo creia tancat per les obres, vers la B-40; la Gemma ens va explicar d'on venia el nom del poble (del s.XI, esmentat com a villa de cavallis o també villa equorum),... I segur que m'he deixat un munt de coses! 

Formàvem part d'aquella unió invisible, que com una teranyina de fils subtils, ens lligava fortament. Aleshores va passar la màgia, acompanyada per aquesta connexió brutal. Va ser una sensació meravellosa, molt insòlita i en la qual, vaig adonar-me que era com si estigués recorrent un camí diferent o com si m'haguessin canviat els ulls i ara veiés especial, amb un altre filtre. 

El cas és que vam gaudir dels 10 quilòmetres de la sortida com si fos la primera vegada que trepitjàvem aquell territori, tan proper a casa nostra. La sortida se'ns va fer curta: L'arribada a la masia de Ca n'Oleguer i la sortida per cames al sentir els crits des de dins la casa perquè els havíem despertat al fer bordar els gossos (Volíem veure el forn que mai havíem vist tot i haver passat per allà mil vegades); 

la baixada a l'amagada font del Frare, que moltes havien passat per alt tot i haver-se acostat pel camí infinitat de cops; la mulladera de la Dominika al comprovar que, efectivament, sortia aigua de la petita font; 

Can Tarumbot; el jaciment romà del segle III a la banda est de la masia de Can Cabassa; el forn de calç prop de la riera; l'inici del camí cap a Ullastrell (i que queda pendent);

la devastació de la masia de Can Garriga; les petites cabanes de fusta fetes pels més petits del poble,...

Tot va passar volant, entre els fils de la nostra unida teranyina marxosa. Vam decidir no passar pel prat fangós i vam retornar pel camí de dalt que menava al carrer Sabadell. Al final del camí vam fer uns estiraments i cadascú va tornar a casa, després de desenganxar-se dels fils i amb una sensació estranya d'haver descobert un paratge nou, aquí, a tocar.

Sortida a la zona del parc Natural del delta del Llobregat.

Sortida a la zona del delta del Llobregat, sense desnivells i per pistes amples. Uns 10 quilòmetres ideals per fer marxa nòrdica. Amb un paisatge meravellós i envoltats d'aigua i de natura.

Ens vam trobar tots amb els cotxes al pàrquing (latitud 41.308806, longitud 2.112025). Arribar-hi havia estat una petita odissea, ja que havíem trobat infinitat de carrers tallats. El navegador el vam fer tornar boig i treure fum. Els cotxes ens seguíem els uns als altres, tímids, perduts, com uns xais esgarriats. Ens fèiem companyia mútua en la desolació d'estar perduts. Van ser uns moments plens d'incertesa. Així que quan vam sortir dels cotxes estàvem tots molt orgullosos d'haver trobat, malgrat les dificultats, el lloc de partida. Un vent gelat i inhumà ens va deixar les galtes vermelletes del viatge, de cop, de color blanc fantasmagòric. I ens vam dirigir tremolosos a la caseta d'informació del Parc Natural. Feien un control de l'aforament. No estava permesa l'entrada de gossos ni bicicletes.

El delta del Llobregat és el segon en extensió de Catalunya després del delta de l'Ebre i conserva uns aiguamolls molt importants i una diversitat biològica reforçada per la seva situació al bell mig de la ruta migratòria dels ocells del nord d'Europa cap a Àfrica.

Només arrancar la marxa ja estàvem, de cop, envoltats d'aigua per totes bandes, llisa, plana, reflectint el cel com si d'un mirall gegant es tractés. Feia ventet i força fresqueta. Vam tombar a mà esquerre per l'itinerari alternatiu. El sol ferotge, de cara, ens enlluernava i alhora, creava el més bonic dels contrastos al fer brillar el gebre de les fulles i de la gespa humida que anàvem trepitjant. Les canyes es vinclaven al ritme del batec del vent i a voltes creaven petits arcs de llum ratllada com la capa d'un tigre i per on havíem d'acotxar el cap, respectuosos, fent una reverència a la natura que ens acollia esplendorosa i brillant. El terreny era humit i tovet, gairebé elàstic i mitigava màgicament el clic-clic dels nostres bastons. Estàvem envoltats de joncs, canyissars, tamarius i pollancres.

Havíem albirat un esvelt Bernat Pescaire, que just en aquells moments aixecava el vol. I així, anàvem i veníem del camí principal, desviant-nos cíclicament cap a l'esquerre pels petits camins de gespa humida en forma de "U" delimitats per cordes i pals de fusta. Com si fóssim aranyetes que recorren la seva tela i anessin fent puntes per decorar-la.

Vam arribar a un mirador de fusta: el mirador de Cal Malet. Tenia disposades, tot al seu voltant, unes capses rectangulars molt planes amb una estreta obertura a la seva part inferior: caixes niu de ratpenats.

Seguíem el riu, que ens quedava a mà esquerre. I va arribar un punt on van aparèixer unes caparrudes onades que intentaven una i altra vegada penetrar dins del riu etern, com volent retornar a les muntanyes de les quals s'havien originat. El vent off-shore feia despendre un plugim de purpurina a les petites ones que impotents i veient-se clarament superades per l'avanç imparable de l'aigua, es desfeien en un munt d'escuma cotonosa, esborrant el seu pas per la superfície de l'aigua.

En els següents aguaits ja ens vam començar a treure capes de roba, el sol ja estava més enlairat en el cel i escalfava força. I com activats per aquesta energia solar van reiniciar-se les converses entre nosaltres, molt subtilment, en forma de murmuris i xiuxiuejos.

Vam entrar a un aguait amb les finestretes allargades, menudes, com si fossin ulls mig clucs contra el vent que bufava en contra, encara fort. Vam veure ànecs blancs (Tadorna tadorna) molt comuns aquí i que em van fer recordar els colors d'un cavall appaloosa. Dins del petit edifici espia semblava que estiguéssim en moviment, com solcant el llac del davant dins un petit vaixell. Una sensació molt curiosa i que va fer marejar a un company del grup, que va haver de sortir de seguida.

En un altre aguait vam veure corbs marins, negres, esvelts, ignorants de la nostra presència.

Vam arribar al mirador de cal Tet a través d'un camí de fustes, disposades de tal manera, que els bastons se'ns quedaven enganxats irremeiablement. Un per un i després de sentir la mossegada de les fustes sobre els propis bastons, vam anar alçant-los fins que no se'n va escoltar cap. 

Allà vam fer un mos i em vaig trobar casualment amb una llagosta verda molt curiosa. Buscant el nom vaig descobrir que es deia llagosta de cap de con o llagosta nassuda. Pot ser marró o verda, segons l'ambient on va realitzar l'última muda. D'això en dic adaptació, prenguem nota.

Després vam veure en un tancat, cavalls que deien que eren de la Camarga francesa i del Delta. Estranyament semblava que portessin la crinera i el serrell arrissats. Això era poc habitual. Però a l'acostar-nos més als èquids vam veure que, en realitat, l'aspecte arrissat era degut a unes estructures vegetals punxegudes que s'hi havien arrapat de mala manera per tot arreu, cua inclosa.

Seguidament ens vam dirigir cap al mirador de la Fillola de les Quatre Hores. No sé vosaltres, però a mi aquest nom em va deixar molt intrigada. Allà mateix un home em va treure del meu embadaliment blasmant i retraient-nos que si continuàvem parlant així no veuríem cap ocell. La Núria i jo ens vam mirar, al·lucinades, i la quantitat d'informació que es va transmetre de pupil·la a pupil·la en aquella mirada no us la podeu ni imaginar. El nostre grup va continuar, trontollant una mica, encara, pel comentari. Precisament avui que parlàvem, en la immensa majoria, més aviat xiuxiuejant! Renoi!

Vam veure un hotel d'insectes que vaig trobar molt original i bonic.

Direcció al mar, vam enfilar un camí en línia recta. Començava a fer calor i tot estava molt animat de gent. Vam arribar arran mateix de la costa i vam veure la Torreta Mira Mare, però ja no hi vam pujar perquè hi havia massa gent.

Vam veure també tortugues de Florida, un martinet blanc (Egretta garzetta) i un martinet menut (Ixobrychus minutus).

Ja de tornada vam anar per un camí paral·lel al que havíem vingut, tot recte i monòton. I com unes notes musicals, seguint obstinades la mateixa línia del pentagrama, vam tornar fins als cotxes. Avui havia estat un gran dia de SOL, si m'enteneu el doble sentit.

La sortida d'avui ens havia deixat a tots una mica pensatius i com un bon vi al paladar, requeria un temps, després d'haver-la tastat, per apreciar i fruir dels seus matisos.