Flama del Canigó 2021

Durant tot el matí el temps s'havia tornat boig. Plovia sense pausa i feia més aviat fresqueta. Era com si els núvols estiguessin discutint-se per apagar-nos totes les flames. Ningú tenia clar si aquell aiguat persistent pararia a temps. 

El que sí teníem clar és aquell plovisqueig obstinat no seria capça d'extingir, de cap de les maneres, la flama que portàvem roent al cor. I, com passa sovint amb les coses que es desitgen de veritat, a mitja tarda, es va aclarir el cel de forma misteriosa i inclús va sortir el sol. Només un airet fresquet ens recordava els neguits del matí.

Aquest any havíem decidit afegir-nos al grup que sortia des de can Trias, a l'alçada de la corba de l'estació de tren de Viladecavalls, just al costat del túnel. Allà ens vam aplegar puntualment a les 19:30. Ens vam anar donant la benvinguda a mesura que arribaven cares noves, fins que vam formar un petit grup, amb els bastons a punt.

Vam estar esperant tres quarts d'hora, que ens van passar volant, la veritat. Ens havíem reunit la Núria, la Neus P., la Maria, la Judith, el Cisco i tota la meva família al complert. En un moment determinat, va aparèixer un cotxe de l'organització i tothom que encara no en portava, es va poder abillar amb les samarretes blaves amb les lletres "Focs de Sant Joan" d'aquest any.

Després va aparèixer un altre cotxe, amb la nostra alcaldessa Cesca, informant-nos que el grup ja estava a l'alçada de la benzinera. Quins nervis!

El so d'una sirena ens va posar a tots els pèls de punta, ja estaven aquí! Les primeres taques blaves bellugadisses es van dibuixar al fons de la carretera, sortint de la corba, com un miratge. Ens vam activar de cop, tots alhora, com uns escamarlans quan el peixater els passa la mà per sobre, per mostrar-te la seva vivacitat. Amb els bastons a mode de pinces, exhibíem les nostres ganes de sortir d'allà de seguida.

La marea blava ens va tocar i el nostre cor va emetre aquella llum que havíem tingut tot el matí incandescent a dins nostre. Entre les samarretes color del cel d'enguany, el grup dels corredors de fons, destacava amb els seva equipació verda i negra.

Ens van cedir amablement les torxes. No us podeu imaginar la il·lusió que em feia, fins i tot em sentia una mica sufocada, de tenir aquests sentiments més propis del jovent, però no hi podia fer res. Els meus ulls guspirejaven amb la imatge d'aquella flama tant representativa i només volia fer una cosa, agafar-la i córrer un bon tros amb ella a la mà.

En agafar la torxa vaig notar tres coses simultàniament: que el mànec era molt aspre, que la flama desprenia molta calor i que pesava d'una forma inesperada i escandalosa. Malgrat l'afany que sentia, vaig cedir primer la flama als meus fills. Al més petit vam haver-lo d'ajudar una mica, dissimuladament.

Ens van deixar el temps suficient per gaudir d'aquell instant de glòria meravellós, fent-nos fotos amb aquella flama hipnotitzadora. El meu torn va arribar, finalment, i en agafar-la, vaig notar una tremolor d'emoció i una clarividència, tot alhora. Tindria sort si podia córrer amb ella, amb certa dignitat, uns metres, estava clar. Ho vaig acceptar sense problemes i un home que tenia a prop, ja em va entendre quan, amb un signe, li vaig indicar que de seguida li passaria. Veia que allò era com intentar portar una pesa en flames amb el braç estès, per no cremar-se.

I quan, de sobte, el cotxe inicial va començar a avançar de nou, tothom es va activar instantàniament i tots ens vam posar en marxa. O més aviat, ens vam posar a córrer, sí. Les flames es reflectien als ulls de tothom amb una joia i una energia embriagadora. I en incorporar-nos a la riuada blava vam perdre el grup de vista, com si ens trobéssim arrossegats, per la puixança d'una torrentada blavosa tacada de flames espurnejants. Dins d'aquell riu, érem transportats amb una força brutal i em vaig adonar que jo i el petit Èrik anàvem seguint també aquell ritme, portats per una mena d'impuls col·lectiu molt poderós. Tots anàvem corrents!

Al cap d'un tramet de glòria, que va ser memorable i que ja forma part dels meus records més preuats, vaig passar la torxa, amb una sensació d'assoliment i alegria extraterrestres. La filla i el pare, de KamesKids i de corredors de fons de Viladecavalls respectivament, van indicar-me que s'avançaven per anar amb el grup capdavanter. Jo amb el petit recorríem satisfets, al nostre ritme, aquell tram que ara feia baixada. Ja no hi havia qui ens aturés. Mirant als costats, arrossegats per aquella força imparable, em vaig adonar, per primer cop, que estàvem corrents al costat del Cisco i la Maria, els altres de la colla els havia perdut de vista. Una sensació d'orgull i d'admiració vers el meu grup de marxa nòrdica, ara corrents, em va envair. Un grup de joves va passar pel costat amb aquella energia que desborda per tot arreu amb la torxa alçada, ben amunt, com si res, i fent unes gambades més pròpies d'unes gaseles. També vaig veure el David de KamesKids, amb una bona representació del seu grup. I sense adonar-nos, vam arribar a la plaça de l'ajuntament on el peveter ja lluïa amb la flama que havíem portat entre tots amb aquella intensitat i gatzara que només es pot entendre si ho vius en persona. Allà vam escoltar un parell de discursos molt emotius i es va repartir beguda i coca per a tots els assistents. Estava boníssima!

I com al Museu de la Casa Pairal del Castellet de Perpinyà, la flama restarà tranquil·la tot l'any a la nostra ànima, per renovar-la al cim del Canigó de nou l'any vinent amb feixos de llenya portats d'arreu i tornar a rebre-la, amb el mateix delit dels que esperen, llargament, quelcom desitjat.

Bona revetlla de Sant Joan a tothom!

Sortida a la creu de Saba 2021

Primera sortida de l'any a l'emblemàtic cim de la Creu de Saba. A la tornada pugem a Sant Pere Sacama i culminem així un matí ventós, de rigorós fred i vistes impressionants.

Havíem quedat, amb un grau sobre zero que feia, a les 8:30 del matí al pàrquing de les orenetes. Vam fer un petit recorregut amb els cotxes per la carretera d'Olesa B-120 fins al primer camí que trobes, just després de l'encreuament que et portaria a Vacarisses. Allà vam deixar els cotxes, vam desplegar els bastons i les ganes de desitjar-nos bon any i saludar les companyes que feia temps que no vèiem, com l'Eva. La Dominika ens va indicar, de seguida, que havíem de treure els tacs dels bastons i així ho vam fer, obedients.

Ja només començar ens vam trobar amb una llarga i escarpada pujada, que va posar a prova les nostres ganes de xerrar entre nosaltres. En el primer trencant, per on desembocava el camí de tornada, vam fer una merescuda paradeta i ens vam treure capes de roba. I de pas, vam aprofitar per fer algunes fotos.

La jornada havia despuntat radiant i glaçada, típica de ple hivern. Però el que el dia no sabia, era que nosaltres, les marxoses i els marxosos de Viladecavalls, volíem fer el cim de la creu de Saba, com ja és costum, el primer diumenge de l'any.

Vam continuar a bon ritme pel pendent i al cap d'una estona el Cisco se'm va acostar. Em va fer prestar atenció a un tipus de pedra que no coneixia: la pedra llicorella. Aquesta pedra de la família de la pissarra, presenta diferents tonalitats i s'utilitza molt en la construcció, degut a la seva impermeabilitat. Quan es mullava, va apuntar el Cisco, adquiria uns colors molt bonics.

M'encanta quan algú del grup se m'acosta per fer-me una observació interessant i que, gairebé sempre, aprofito per posar al relat. I és que totes aquestes lletres, no em cansaré de dir-ho, les creeu vosaltres, sou la meva font d'inspiració.

De cop, ens van sorprendre les restes de la Masia de Puigventós i alhora també un vent gèlid fortíssim, que va fer que alguns comencessin a fer saltets i fregar-se les mans i altres marxessin a buscar una mica de recer. Us faig aquí un breu incís històric. Les restes d'aquest mas es remunten a l'any 1386. La família Puigventós va comprar la propietat l'any 1550. La construcció tenia dues plantes: el magatzem i l'estable als baixos, mentre que la residència estava al primer pis. Durant els segles posteriors anava creixent en dependències (corrals, paret de protecció, molí de tracció animal). L'any 1950 la masia s'abandonà i va quedar molt malmesa durant els anys setanta. L'estiu del 2005 la finca de Puigventós es va declarar com a refugi de fauna salvatge.

Des d'aquell punt, la muntanya de Montserrat, gloriosa, amb el seu monestir, semblava il·luminada per una llanterna gegantina.

No ens podíem entretenir gaire en aquella cruïlla de camins i vam iniciar l'últim ascens al nostre cim d'avui, agafant uns corriols que no es diferenciaven gaire dels excavats per l'aigua, quan baixa concentrada en nombrosos torrents furiosos muntanya avall. 

Al trobar-nos davant de tantes bifurcacions, anàvem esperant a tots els membres del grup per no perdre a ningú en algun camí de l'aigua alternatiu. El sol ens tornava a escalfar i el vent havia desaparegut. S'estava de meravella!

En un tres i no res vam arribar al petit replà que menava al darrera de la creu de Saba. La imatge de la creu d'esquena, amb les nombroses cintes groguenques voleiant pel vent, em va agafar a mitja conversa. Vaig callar de sobte i no vaig poder evitar un crit d'alegria, d'aquells salvatges, que només pots fer als cims de les muntanyes. Hauríem de poder fer més sovint aquests crits de joia i de llibertat.

Tothom va córrer vers el nostre destí groguenc. Darrera la creu, en l'ombra, semblàvem com aquells actors darrera l'escenari a punt de sortir a les llums de la glòria i al vertigen del prosceni il·luminat pel sol del matí, en aquell teatre de vistes privilegiades. Vam sortir a escena i ens va enlluernar un focus d'espurnes daurades. Davant nostre s'obria el paisatge uns 180 graus i ens colpia amb una amplitud infinita, només emmarcada per l'horitzó llunyà. La verdor ens va omplir la retina, i els bombons de la Dominika l'estómac, ejem. Aquest any no vam poder fer un brindis com hauríem volgut. I els nostres companys corredors havien sortit a les 8 del matí de la plaça de l'ajuntament, per tal de no coincidir amb nosaltres. A diferència de l'any passat, on vam fer entrexocar les copes i ens vam posar les botes de pastissos amb panses banyades en conyacs prohibits i delícies similars, si recordeu.

Ens vam fer fotos des de tots els angles possibles, sense estimbar-nos muntanya avall. Vam aprofitar per fer un mos i escoltar la Roser, que ens va fer un petit sermó molt inspirador, sense ningú esperar-s'ho.

Només l'entrada de nous caminants, va fer que sortíssim d'aquell escenari màgic, on ens sentíem tant poderoses. La muntanya, i sobretot els cims, tenen propietats màgiques, en aquest sentit, i t'omplen l'ànima, la vista i l'esperit d'una energia i sensacions de les quals pocs en són immunes.

De nou darrera l'escenari espurnejant i mentre esperàvem a tothom, el Joan Anton em va fer fixar en uns arbustos de càdec (Juniperus oxycedrus) carregats de fruits rodons de diferents colors i punts de maduració. Les seves fulles perennes punxegudes i primes, semblants a les del romaní, mostraven clarament dues ratlles blanques característiques a l'anvers, que el diferencien del ginebre (Juniperus communis), que només en té una. Els fruits madurs també són diferents, els del càdec són bruns i roginosos, mentre que els del ginebre són blaus i negrosos. Els dos arbustos ocupen nínxols ecològics diferents i en les excursions sovint es passa del domini de romanins, argelagues i càdecs al de boixos, grèvols i ginebres. Els fruits són comestibles i tenen utilitats culinàries i medicinals. El ginebre, per exemple des de fa segles que s'utilitza com a planta medicinal i per a l'obtenció de la beguda anomenada ginebra. Sabíeu que el mot "ginebra" ve del neerlandès genever, que deriva del francès genièvre? A Menorca, on no hi ha ginebre, els anglesos van fabricar ginebra a partir dels succedanis gàlbuls del càdec, i tot i produir un destil·lat menys fi i aromàtic que l'original anglès, és avui en dia encara típic de l'illa. De la destil·lació dels troncs i arrels gruixudes del càdec s'extreu l'oli de càdec amb usos medicinals. 

La baixada la vam fer per un altre camí, sortint de la creu a mà dreta. Just per on l'any passat havíem pujat, de fet. Baixàvem per un caminoi estret i molt fosc, en els seus inicis.

Les basses que trobàvem presentaven una fina capa de gel al damunt, evidenciant el fred que havien petit la nit anterior. Molta natura, camins estrets. El terra era vermell i, com omplint-nos de la força més poderosa d'aquest color de la sang, de la lava, del foc, es van reactivar converses molt interessants. No tot ho puc explicar. Haureu de venir un dia...

Després de deixar el caminoi vam trencar a mà dreta per una pista ja més àmplia (l'any passat havíem vingut per l'esquerre del pla del Fideuer i Can Mimó) direcció el punt on havíem deixat els cotxes a tocar la carretera d'Olesa.

Per la pista ens il·luminava el sol, ja més poderós en aquelles hores del matí i vèiem el mar al fons, com una franja platejada, fluorescent i enlluernadora.

Es va mig improvisar de fer també el cim de Sant Pere Sacama, o si més no, ens ho van fer saber aleshores l'Esther i la Dominika, tot i que no estava previst. La guinda del pastís. 

Això de fer dos cims en un dia era insòlit i vam tornar a mentalitzar les cames que encara els quedava una altra pujada. Això no va ser rebut per tots amb el mateix entusiasme, evidentment, però tothom va acatar la decisió amb més o menys objeccions.

Distingíem clarament, al fons, el pont de la via del tren sobre la riera de Sant Jaume, preciós, amb aquelles arcades, el viaducte de Boixadell. Aquesta obra arquitectònica va ser construïda entre els anys 1856 i 1859 per tal de connectar Terrassa i Manresa amb el ferrocarril. Era enorme, amb els seus 291 metres de longitud i els vertiginosos 43 metres d'alçada. Les seves 18 arcades de mig punt el feien espectacular, com si fos tret del decorat d'alguna pel·lícula del passat.

Ens vam tornar a reagrupar en una altra cruïlla de camins que semblaven portar a tot arreu: pla del Fideuer, la creu de Saba, Puigventós i Sant Pere Sacama. Allà vam arribar d'una revolada i vam enfilar-nos fins dalt de la roca mateixa, al final de la cadena, on vam fer unes fotos espectaculars.

Aquesta ermita (s. X-XI) construïda sobre unes pedres immenses, era l'antiga capella del castell de Sacama (s. X-XII) del qual només en queda uns trossos de paret de pedres en forma d'espiga (Opus spicatum). El castell era petit, per a deu soldats aproximadament i formava part d'un sistema defensiu d'alerta fent servir les campanes de les ermites, entre elles la del castell de Sant Salvador de les Espases, del Monestir de Montserrat, Sant Pere Sacama i Viladecavalls, entre d'altres.

Després d'agafar forces de les impressionants panoràmiques del lloc vam iniciar la baixada amb un molt bon ritme que va allargassar el grup moltíssim.

Vaig arribar als cotxes, i com encara hi havia gent per arribar vaig aprofitar per tornar enrere, tot mirant el Wikiloc. Quan em vaig trobar amb l'Eva i la Roser de cara, més endavant, em van mirar preocupades i em van preguntar, què passa?

Divertida els vaig explicar que volia arribar als 10 quilòmetres i vam riure les tres mentre tornàvem plegades, i és que a qui no li ha passat alguna vegada, oi?

Una ruta clàssica, per iniciar l'any 2021 amb bon peu, recorrent 10 quilòmetres de camins, culminant dos cims i salvant un desnivell de gairebé 500 metres. Bon any nou a tothom!

Pujada al Ros

Avui 11 de setembre vam voler fer la nostra tradicional pujada al Ros. Una ruta circular plena d'emocions i de bon rotllo en una Diada lluïda pel sol.

Havíem quedat a les 7:45 i vam sortir molt puntuals amb els cotxes fins a Sant Lluís. El recorregut exacte de la ruta d'avui era tot una incògnita i va ser decidit a cada revolt pel Ramon i pel Cisco. Un espectacle digne de veure, ja que el Cisco portava el seu itinerari tot preparat i estudiat, però el vast coneixement del terreny del Ramon, que domina tot tipus de zona trepitjable, va fer que, tot plegat, acabéssim fent 9 km i que el track resultant s'assemblés més aviat a un dinosaure tipus velociraptor, oi que sí?

Vam agafar una pista ample que passava pel costat del dipòsit d'aigua pels incendis i vam arribar fins al coll de Can Margarit. Feia força vent i fresqueta i a mi em va sorprendre això. Sort en vaig tenir del Cisco que, molt cavalleresc, em va cedir la seva armilla del club sense pensar-s'ho ni un moment. En aquell trencant del coll vam agafar un caminet a mà dreta i de seguida un estretíssim corriol a mà esquerra. Seguíem el petit camí que s'enfilava sense pietat muntanya amunt. El grup es va allargassar malgrat que érem només set. El Gauss i la Lluna anaven corrents d'un grup a l'altre, contents, per assegurar-se que tots seguíem junts. Gaudíem d'unes vistes magnífiques vers Vacarisses i molt al fons, a l'horitzó, vam distingir la inconfusible silueta arrodonida de dos globus aerostàtics que es movien l'un respecte l'altre, un cap amunt i l'altre cap avall, com pujats dalt d'un balancí imaginari. També vam veure, amb altres ulls, tot cal dir-ho, l'abocador de Collcardús, amb la seves formes característiques. Vam arribar, ja suats i sense fred, al turó dels Quatre Termes. Allà ens vam reagrupar de nou. Vam continuar fins a una altra cruïlla de camins on sol haver-hi sempre uns bassals d'aigua preparats per acollir gossos i senglars, sense distincions. I vam continuar a mà dreta pel camí del Ros, el nostre destí.

Vam arribar-hi de cop i volta, de seguida, em va semblar. Allà vam esplaiar-nos a fer-nos fotos i hi havia una sorpresa. El meu marit ens faria una foto des del nostre petit telescopi. La idea va fer gràcia al grup i ens anàvem bellugant per les pedres més altes tot seguint les indicacions del meu home via WhatsApp: que si més a la dreta, que si ara sí que us veig, que qui és el de la samarreta de tal color, etc. El cas és que la foto feta pel mòbil de la imatge del telescopi no exhibeix el que realment es veia per la lent acostumada a veure estrelles i planetes, però almenys en mostra una idea aproximada. Com quan s'intenta veure una nebulosa i s'ha de fer, gairebé, un acte de fe.

Després de les fotos va venir més gent, era d'esperar. Però ens va sorprendre molt veure un grup que es movien clarament amb algun propòsit desconegut. Aviat ens van preguntar, prudentment, si ens podíem quedar allà una estoneta per ajudar-los. Dos d'ells van aparèixer amb una barra de ferro llarguíssima. Un va treure una estelada brillantíssima d'una motxilla i va quedar clar el seu objectiu. Els homes del grup van ajudar a aquelles persones a col·locar la bandera. Quan la van aixecar, un vent aparegut del no res va començar a bufar i a fer que la roba es posés a flamejar i a guspirejar al sol del matí.

Vam sortir del Ros per una pista molt ample que baixava cap a l'esquerra i ens vam trobar de cara amb unes bicicletes que pujaven per un pendent de pedrotes i terra per la pista costeruda. Van ser rebudes amb uns forts aplaudiments de tothom. Al baixar una mica més vam veure que venien més ciclistes, però no sobre rodes sinó empenyent la seva bicicleta a peu. Els vam recriminar que els seus companys ho havien fet en bici i va i ens diuen: ꟷ No si ells també han pujat aquest tram caminant! Ara farem com ells i l'últim trosset el farem sobre rodes.

I així es guanyen els aplaudiments, és clar, vaig pensar.

La pista havia deixat de baixar de mala manera i ara era planera i de bon fer. Però de sobte, vam veure que el Ramon, que s'havia avançat feia una bona estona, ara apareixia pel davant i es dirigia cap a nosaltres. Una munió de veus van sorgir de cop del grup: ꟷ Ai, que el Ramon ve, que ens haurem equivocat!

I coses similars. El Ramon quan va començar a sentir els renecs va tallar-nos tot dient: ꟷ Que no! Que vengo para estar con vosotros, hombre! Després d'aquest monumental ensurt, sobretot pensant que ens hauria pogut tocar recular per la baixadota descomunal que acabàvem de fer, vam seguir, reagrupats de nou, la nostra marxa.

A continuació d'una petita però intensa pujadeta vam tornar a arribar al Coll de Can Margarit i vam decidir tornar per un camí diferent del que havíem fet per pujar. El Ramon estava decidit a donar-li forma de dinosaure al track d'avui, no hi havia dubte. No us penseu que és broma, jo mateixa per Nadal vaig veure un ciclista que feia uns tracks en forma de pare Noel. Vam seguir al Ramon sense protestar, plens de fe, sabent que una aventura ens venia a trobar,... segur! Xerrant animats vam arribar fins al Solell de Can Margarit o les tres pedres (o quatre, ara no em feu cas). El cas és que allà disperses, com posades de la mà d'un gegant, estaven plantades, sense un patró definit, unes pedres immenses. Una d'elles en concret, gairebé estimbada fora del camí, tenia forma de punxa, com si d'un barret de fullet dels boscos es tractés. I precisament per aquell estimball, el Ramon es va precipitar tot dient que per allà hi havia el nostre camí. "Caminante no hay camino, se hace camino al andar" deia el Ramon recitant alegrement les paraules del poema d'Antonio Machado. De res van servir les nostres rèpliques i raonaments, basant-nos en dos fets principals. Un, el gran pendent del "camí" proposat i dos, la multitud de "X" congregades en arbres i roques que indicaven clarament que per allà no era. Res el va fer canviar d'idea. I és clar, vam trobar un camí nou, gairebé tancat en alguns punts i una aventura. No comento res més, el desventurat i els altres en recordarem l'anècdota. El camí, malgrat tota l'aventura, era una meravella. El Cisco va observar com una heura s'aferrava donant voltes a un esbarzer, en la seva abraçada eterna. L'airet era esplèndid, de pinassa humida, de natura, fantàstic!

Vam arribar acalorats als cotxes i vam tornar a casa contents i afamats de tanta aventura. Bona Diada!

Pujada a la Creu de Saba amb els Corredors

8 del matí. Avui era un dia fred, molt fred. Un vent desproporcionat feia volar tot pels aires. I malgrat tot, i no sé si perquè també sortien els corredors de fons, o perquè portàvem un pica pica per compartir al cim, o perquè ens agrada moltíssim fer marxa nòrdica, o per tot plegat, vam sortir puntuals muntanya amunt enmig de la ventada. 

Els corredors sortien per arribar plegats a la Creu a la mateixa hora. Gairebé calia fer com el James Bond i sincronitzar el rellotges. Arribaríem plegats?

Els de marxa nòrdica durant la pujada

La pujada des de can Mimó era dura. El grup es va allargar de seguida i vam començar a bufar de l'esforç. Les motxilles pesaven amb l'àpat i es feien grups al voltant dels qui carretejaven els menjars més deliciosos. Els núvols s'escolaven per la muntanya i la vista era impressionant. Començàvem a assaborir la dolçor d'aconseguir una fita treballada. I les motxilles semblaven més lleugeres. Finalment, un pas estretíssim a través d'unes roques va conduir-nos a la Creu i a un fortíssim vent, que ens va donar la benvinguda alhora que els corredors de fons.

Brindant tot l'equip per l'any nou

                                                                            Els Corredors brindant

Una alegria immensa ens va aclaparar i vam començar a treure les menges intentant no perdre l'equilibri i enmig d'un marc de vistes excepcionals. Vam brindar amb cava i vam menjar pastissos amb panses banyades en conyac finíssim, bombons, galetes, turró, etc. Repetirem, segur! 

La Neus fent una nota a la llibreta de visites

Les noies de Marxa amb vistes a Montserrat

           L'Anna, l'Esther i la Dominika                  

Tornant