Flama del Canigó 2021

Durant tot el matí el temps s'havia tornat boig. Plovia sense pausa i feia més aviat fresqueta. Era com si els núvols estiguessin discutint-se per apagar-nos totes les flames. Ningú tenia clar si aquell aiguat persistent pararia a temps. 

El que sí teníem clar és aquell plovisqueig obstinat no seria capça d'extingir, de cap de les maneres, la flama que portàvem roent al cor. I, com passa sovint amb les coses que es desitgen de veritat, a mitja tarda, es va aclarir el cel de forma misteriosa i inclús va sortir el sol. Només un airet fresquet ens recordava els neguits del matí.

Aquest any havíem decidit afegir-nos al grup que sortia des de can Trias, a l'alçada de la corba de l'estació de tren de Viladecavalls, just al costat del túnel. Allà ens vam aplegar puntualment a les 19:30. Ens vam anar donant la benvinguda a mesura que arribaven cares noves, fins que vam formar un petit grup, amb els bastons a punt.

Vam estar esperant tres quarts d'hora, que ens van passar volant, la veritat. Ens havíem reunit la Núria, la Neus P., la Maria, la Judith, el Cisco i tota la meva família al complert. En un moment determinat, va aparèixer un cotxe de l'organització i tothom que encara no en portava, es va poder abillar amb les samarretes blaves amb les lletres "Focs de Sant Joan" d'aquest any.

Després va aparèixer un altre cotxe, amb la nostra alcaldessa Cesca, informant-nos que el grup ja estava a l'alçada de la benzinera. Quins nervis!

El so d'una sirena ens va posar a tots els pèls de punta, ja estaven aquí! Les primeres taques blaves bellugadisses es van dibuixar al fons de la carretera, sortint de la corba, com un miratge. Ens vam activar de cop, tots alhora, com uns escamarlans quan el peixater els passa la mà per sobre, per mostrar-te la seva vivacitat. Amb els bastons a mode de pinces, exhibíem les nostres ganes de sortir d'allà de seguida.

La marea blava ens va tocar i el nostre cor va emetre aquella llum que havíem tingut tot el matí incandescent a dins nostre. Entre les samarretes color del cel d'enguany, el grup dels corredors de fons, destacava amb els seva equipació verda i negra.

Ens van cedir amablement les torxes. No us podeu imaginar la il·lusió que em feia, fins i tot em sentia una mica sufocada, de tenir aquests sentiments més propis del jovent, però no hi podia fer res. Els meus ulls guspirejaven amb la imatge d'aquella flama tant representativa i només volia fer una cosa, agafar-la i córrer un bon tros amb ella a la mà.

En agafar la torxa vaig notar tres coses simultàniament: que el mànec era molt aspre, que la flama desprenia molta calor i que pesava d'una forma inesperada i escandalosa. Malgrat l'afany que sentia, vaig cedir primer la flama als meus fills. Al més petit vam haver-lo d'ajudar una mica, dissimuladament.

Ens van deixar el temps suficient per gaudir d'aquell instant de glòria meravellós, fent-nos fotos amb aquella flama hipnotitzadora. El meu torn va arribar, finalment, i en agafar-la, vaig notar una tremolor d'emoció i una clarividència, tot alhora. Tindria sort si podia córrer amb ella, amb certa dignitat, uns metres, estava clar. Ho vaig acceptar sense problemes i un home que tenia a prop, ja em va entendre quan, amb un signe, li vaig indicar que de seguida li passaria. Veia que allò era com intentar portar una pesa en flames amb el braç estès, per no cremar-se.

I quan, de sobte, el cotxe inicial va començar a avançar de nou, tothom es va activar instantàniament i tots ens vam posar en marxa. O més aviat, ens vam posar a córrer, sí. Les flames es reflectien als ulls de tothom amb una joia i una energia embriagadora. I en incorporar-nos a la riuada blava vam perdre el grup de vista, com si ens trobéssim arrossegats, per la puixança d'una torrentada blavosa tacada de flames espurnejants. Dins d'aquell riu, érem transportats amb una força brutal i em vaig adonar que jo i el petit Èrik anàvem seguint també aquell ritme, portats per una mena d'impuls col·lectiu molt poderós. Tots anàvem corrents!

Al cap d'un tramet de glòria, que va ser memorable i que ja forma part dels meus records més preuats, vaig passar la torxa, amb una sensació d'assoliment i alegria extraterrestres. La filla i el pare, de KamesKids i de corredors de fons de Viladecavalls respectivament, van indicar-me que s'avançaven per anar amb el grup capdavanter. Jo amb el petit recorríem satisfets, al nostre ritme, aquell tram que ara feia baixada. Ja no hi havia qui ens aturés. Mirant als costats, arrossegats per aquella força imparable, em vaig adonar, per primer cop, que estàvem corrents al costat del Cisco i la Maria, els altres de la colla els havia perdut de vista. Una sensació d'orgull i d'admiració vers el meu grup de marxa nòrdica, ara corrents, em va envair. Un grup de joves va passar pel costat amb aquella energia que desborda per tot arreu amb la torxa alçada, ben amunt, com si res, i fent unes gambades més pròpies d'unes gaseles. També vaig veure el David de KamesKids, amb una bona representació del seu grup. I sense adonar-nos, vam arribar a la plaça de l'ajuntament on el peveter ja lluïa amb la flama que havíem portat entre tots amb aquella intensitat i gatzara que només es pot entendre si ho vius en persona. Allà vam escoltar un parell de discursos molt emotius i es va repartir beguda i coca per a tots els assistents. Estava boníssima!

I com al Museu de la Casa Pairal del Castellet de Perpinyà, la flama restarà tranquil·la tot l'any a la nostra ànima, per renovar-la al cim del Canigó de nou l'any vinent amb feixos de llenya portats d'arreu i tornar a rebre-la, amb el mateix delit dels que esperen, llargament, quelcom desitjat.

Bona revetlla de Sant Joan a tothom!

V Ecomarxa Cerdanyola 2021

Ruta d'uns 13 quilòmetres i uns 280 metres de desnivell, pels boscos del costat de Cerdanyola amb arribada al mirador del forat del vent i unes vistes impressionants sobre Barcelona. Una ruta solidària amb molt bon rotllo i retrobaments inesperats.

Van trobar-nos al pàrquing municipal del carrer orenetes ben puntuals a les 8 del matí. El dia era gris i plujós, veient el radar meteorològic no ens haguéssim atrevit a sortir avui. Venia una franja de pluja de color vermell i lila que feia esgarrifar. Jo no portava més que un finet paravent però el fet de que no feia fred, potser va ser determinant a donar-nos l'empenta necessària per animar-nos a sortir. Jo crec que en el fons tots volíem fer aquesta marxa, tantes vegades aplaçada per la pandèmia. Si finalment l'havien pogut organitzar, nosaltres hi aniríem. Estava decidit.

Vam agafar els cotxes direcció Cerdanyola i de cop i volta ens vam veure envoltats per uns núvols negres que només podien significar una cosa. Una pluja demencial, va inundar l'autopista i les gotes, enormes, repicaven contra el parabrises amb una força, que va fer que a dins dels cotxes ens quedéssim tots muts. Ningú va dir res, però tots vam imaginar moltes coses...

Quan vam aparcar al costat del parc esportiu municipal Guiera no queia ni una gota. Vam sortir amb cara d'espantats i d'entre els núvols una claror va deixar intuir el sol. Ens venia a dir: Ep! Que estic aquí al darrera, encara que no em veieu. No defalliu!

Una cua força llarga de participants, tots lluint curosament el seu dorsal ens va posar de cop en context i aquí va sorgir la primera cosa a fer. Ens havíem de posar el dorsal. El primer tràngol era tenir alguna cosa per fixar-lo, així doncs vam anar a buscar alguns imperdibles a la garita de l'organització. 

Amb tot el material punxegut a les mans vam començar a preguntar-nos on volíem posar-nos cadascú el dorsal. I aquesta pregunta tan simple, va donar per molt, sobre gustos, ja ho sabeu. El cas és que alguns ens el vam col·locar al davant, d'altres van preferir fixar-lo a la seva motxilla, però encara d'altres van demanar ajuda per posar-se'l a l'esquena. Donava tant de si la cosa? El que no vam caure és que després ens havíem de col·locar la motxilla. Catxis! Així que els que van decidir per aquesta darrera opció, van haver de tornar a demanar ajuda al grup per treure-se'l i van haver de tornar a decidir on se'l volien posar. I és que, inclús en les coses que semblen a priori més insignificants, la vida ens posa sempre a prova i ens fa prendre decisions contínuament. La vida és un repte constant. Poder afrontar aquests reptes amb un grup com aquest de marxa nòrdica, et fa gaudir de cada gir de la vida i et fa veure cada obstacle com una oportunitat per aprendre, per ajudar, per ser millor persona.

Finalment vam adquirir l'aplom necessari, amb els dorsals ben col·locats i els noms ben assignats, per poder passar el control de temperatura, ens van donar gel de mans i ens van portar a un rectangle assignat amb un número i marcat amb cintes al terra, en un descampat recent segat ple d'herbes sequíssimes. En aquells moments em vaig sentir una mica com una ovella portada pel seu pastor al prat assignat a pasturar. Allà vam veure la Núria, que estava guiant els estiraments d'un altre grup. 

El nostre monitor era un home d'una complexió molt forta, enorme i molt moreno. Es notava que es passava el dia fent marxa nòrdica. Una altra monitora, al "prat" del costat, estava a punt de fer sortir de lloc totes les extremitats del grup que tenia assignat. Ens vam mirar amb una cara que ho deia tot, i encara que portàvem mascareta, alçant una cella ens vam comunicar moltíssimes coses. 

Aquell home va començar a accionar les cames i els braços i vam veure de seguida que no havíem tingut més sort que el grup veí. Tot i que va començar suau, en posar-se de fons una música molt animada, aquell monitor, que contrastava de forma espectacular amb la seva samarreta groga fluorescent, va començar a trobar el ritme i allò va començar a convertir-se en una petita classe d'aeròbic. Jo no podia concentrar-me. Entre els pobres desarticulats dels costat i els homes del nostre grup intentant fer passos d'aeròbic és que era impossible no omplir-se els ulls de llàgrimes del riure i és clar, així entelada, no podia veure bé el monitor i,... bé,... aquest era el panorama.

Els núvols ens miraven incrèduls, com podeu riure amb la que us està a punt de caure? ens deien. Però no els escoltàvem. O no els volíem escoltar.

El monitor semblava molt exigent i veient que amb nosaltres no es guanyaria la vida ens va posar de seguida, pel nostre alleujament, a caminar. Amb el Cisco vam comentar de fer-nos una foto de grup, ara que encara no plovia, a la sortida, en aquell arc inflable de colors llampats que es posen en totes les curses importants. Però aquell humanot feia unes passes tan llargues, que ja vam veure que allò no podria ser i el Cisco va dir resignat mentre sortia fletxat per seguir-li el ritme, ꟷ No hi ha foto!

Això em va cabrejar i em vaig quedar la última junt amb la Maria i la Roser. Anàvem tranquil·lament xerrant a bon ritme, escalfant en el primer quilòmetre. Tot bé. Ens vam creuar amb la Núria que havia acompanyat un tros a un grup de 6 quilòmetres i ja tornava per acompanyar-ne un altre. ꟷ No us canseu! va dir somrient. Se la veia contenta.

Allà estàvem, allargassats, sense saber si havíem sortit ja o no, seguint un rètol que posava 12 km. El Cisco em va fer fixar en un arbre sant, que havíem après a reconèixer en la sortida a la UAB (https://www.marxanordicaviladecavalls.com/2021/05/sortida-pel-cami-verd-del-valles-de-la.html).

Vaig tornar a mirar la taca groga fluorescent que es bellugava al davant i vaig adonar-me'n que cada vegada s'allunyava més de nosaltres. El Cisco, la Judit i l'Andrés havien aconseguit posar-se al rebuf del monitor, però per nosaltres ara només ens esperava el mateix destí que les aus que perden la formació en el seu vol migratori, i anàvem fent com podíem per seguir el grup capdavanter.

Convençudes que allò no era un ritme per començar a caminar, seguíem una mica tibants, el nostre intent d'escalfament suau. En algun moment el monitor ens va fer un crit d'atenció. Seguíem el traçat marcat amb banderetes taronges fluorescents clavades al terra. 

El grup anava al límit de la ruptura, allargassat al màxim i aleshores, els del davant van prendre una decisió (quantes en portem ja avui?) i es van aturar. Jo no sé si va sonar un tro en aquells moments, però a mi em va semblar que aquella acció havia produït un so audible. Ens vam retrobar de nou i ens vam sentir tots molt bé. Els primers, perquè s'havien desenganxat del rebuf monstruós del coet fluorescent i nosaltres, perquè havíem retrobat al grup. Vam barrejar-nos i vam reactivar les converses entre nosaltres molt animadament, ja sense la nostra llebre supersònica, que havia desaparegut a la llunyania.

Després de beure aigua vam continuar, aquest cop al nostre ritme de sempre, tot i que jo notava, no sé si perquè anàvem amb un dorsal amb algunes propietats propulsores o perquè em feia mal l'esquena encara, que anàvem més aviat rapidets.

Tot aquests set primers quilòmetres els havíem fet de pujada i vam agrair, veure el cim en forma d'esplèndid mirador de la ciutat de Barcelona. Allà vam parar a fer un mos i van passar moltes coses. Estàvem parlant dels nostres companys de Vacarisses Carme i Salva que no havíem vist a la sortida i, de cop, com si algú hagués mogut alguna vareta màgica, van aparèixer somrients com sempre. El clam que es va aixecar des del grup va ser memorable i ens vam alegrar moltíssim del retrobament després de tot l'any i escacs de pandèmia que no els havíem vist. Però encara van passar més coses, perquè, contra tot pronòstic, va aparèixer, també igual de somrient, la Núria amb aquell color llampant de la samarreta dels monitors, portant una participant que s'havia quedat enrere. Ja estàvem tots junts!

Vam reprendre la marxa i es veu que el punt d'avituallament l'havíem tingut a 100 metres. No ens va fer res i vam acceptar encantats un suc i un plàtan.

Aleshores la Núria ens va explicar un truc. A més, va ser molt oportuna perquè PER FI iniciàvem la baixada. Que qui recollís brossa rebria un premi. La Maria és qui es va prendre més seriosament la tasca i va recollir ampolles, llaunes i fins i tot una roda (petita, no de cotxe, ok?). 

Els núvols s'havien tornat del color de la tempesta, se sentia algun tro a la llunyania i un vent a ratxes fresquet ens feia voleiar les samarretes. Tothom tenia molt clar, en la seva ment, el destí que ens esperava i afrontàvem resignats l'aiguat monumental, el vent huracanat i els llamps caient a tort i a dret. Seguíem avançant en aquella mena d'aire sòlid que precedeix la tempesta, lluitant contra el destí que els núvols semblava que estaven ultimant per a nosaltres. Però vam deixar de mirar amunt i vam reconnectar-nos entre nosaltres xerrant i explicant noves als nou vinguts. L'ambient de la colla xocava amb el context on ens trobàvem immersos. Així anàvem, onze marxosos caminant animadament per pistes amples entre boscos, envoltats del color del plom esperant que caigués una grossa.

Però de cop i volta, vam enllaçar amb el tram que havíem fet a l'anada i vam poder tastar la salvació, no ens plouria, no sé per quin miracle diví, i encara quan va arribar i vam passar per l'arc inflable de la meta, ens va sortir el sol.

Tothom es va agrupar al voltant de la Núria en el nostre "prat" assignat, no fos cas que ens toqués l'altra guia "desarticuladora" o el nostre antic monitor ressentit.

Un matí molt emocionant, molt entranyable i amb molta canya marxosa. La repetim segur!

Magic Line 2021

Ruta circular solidària per recaptar diners per l'hospital Sant Joan de Déu. Dues rutes de 5 i 10 km on hem recaptat uns 450 euros. Una marxa solidària condicionada a la situació de pandèmia i que té el doble de mèrit. Enhorabona marxosos!

Portàvem setmanes preparant-nos i avui havia arribat per fi el gran moment. El dia abans encara, el grup organitzador, ens enviàvem missatges de WhatsApp i ens trucàvem per acabar d'ultimar detalls. I és que sempre hi ha un munt de feina invisible per preparar aquestes jornades. La d'avui tenia un sentit molt especial ja que es recullen diners per temes solidaris de l'hospital Sant Joan de Déu. A les 8 del matí el "Magic Team" organitzador ens vam aplegar a la plaça de la masia de can Turu, davant de l'escola Rosella. El Cisco havia anat el divendres anterior a buscar tot el material i en obrir el maleter del seu cotxe, un reguitzell de mans solidàries vam ajudar-lo a anar repartint el material. Aquest any cada participant rebia tres obsequis: una cantimplora de color blau elèctric, molt lleugera, d'alumini, el buf oficial de la Magic Line i una mena de remei natural pel nas, que ens va sorprendre a tots.

Vam treure unes banderes de color vermell amb el nom de la cursa i vam fer-nos ja algunes fotos de grup amb elles. Quina patxoca que fèiem tots i totes i quina il·lusió de poder reprendre les activitats socials i solidàries a l'aire lliure. Quinze minuts abans d'iniciar la ruta va venir tot el grup de persones que anaven a fer els 10 km, seguint el planning que el "Magic Team" havia proposat.

A les 8:30 puntuals i després de controlar la temperatura, seguint totes les normes actuals, vam iniciar la Magic Line de 10 km.

L'Imma va fer que el grup s'allargassés de seguida. Avui portàvem al Nil, un noiet molt jovenet que va fer tota la ruta com si res, acompanyat de la seva mare. Enhorabona Nil! Ets un campió!

La Núria, el Joan Anton i la Glòria es van quedar per gestionar el grup de 5 km que sortirien a les 9 del matí. Tot estava molt ben planejat. El dia ens havia sortit una mica massa calorós, però havíem avançat a última hora els horaris de sortida per mitigar la xafogor que prevèiem que faria.

Vam enfilar el carrer de Prat de la Riba intentant seguir al decidit grup capdavanter. Tot i així, anàvem a poc a poc, perquè sempre fem el primer quilòmetre no massa ràpid, per donar temps a escalfar els músculs i evitar lesions. 

Agafant la pista ampla de terra vam continuar a bon ritme i abans d'agafar el camí de la Tomba, ens vam desviar a mà esquerre per un carrer asfaltat i des del carrer Sant Jordi vam empalmar amb l'entrada de la coneguda pista a can Sanahuja. Però un cop agafada, ens vam desviar a mà esquerre, per un corriolet paral·lel a la pista, poc conegut i molt bonic, que ens va dipositar en el camí cap a la masia de Ca n'Oleguer. 

Pel camí ens fèiem fotos amb la bandera vermella, lligant-la amb habilitat als arbres i posant el telèfon al terra, agafat amb pedretes i branques, per aconseguir la foto perfecta. Tot un procés.

En arribar a la font del Frare em vaig adonar de com havien crescut les plantes durant tota la primavera. La natura et mostra que tot canvia, que tot es transforma i flueix amb les estacions. Ens vam esgarrinxar una mica les cames, amb tanta crescuda, la veritat. A la taula del costat de la font vam deixar-hi els bastons clavats. No sé qui deuria tenir la idea inicial, però un per un, sense dir res, vam anar fent el procés d'introduir la punta del bastó per un dels múltiples foradets de la taula, com un ritual ben après i la imatge final, no vaig poder evitar fotografiar-la. No us passa que, a vegades a la muntanya feu coses rares que no haguéssiu imaginat mai? Jo penso que la natura ens potencia la imaginació i la creativitat. Personalment, per a mi és una font constant d'inspiració, i la imaginació dels altres sempre m'ha captivat moltíssim. Tenim un grup tremendament inspirador i creatiu.

Ens vam refrescar una mica a l'ombra del lloc. Aquesta amagada font sempre està humida i fresca. Presenta realment un microclima, on les plantes que l'han descobert aprofiten a créixer i on, de tant en tant, s'ha de venir a podar el petit caminoi que hi mena, perquè sinó quedaria totalment tapat i inaccessible per la natura que hi alberga. 

Vam poder veure el jardí vertical de sobre la font mateixa amb bonics exemplars de cabells de Venus (Adiantum capillus veneris) de la família de les falgueres donant el seu toc de verdor.

Després de passar pel torrent, sempre tant fosc i embullat de canyes, vam decidir fer un petit canvi i no enfilar el camí cap a can Tarumbot sinó continuar pel petit corriol que porta fins l'encreuament del camí de la font de la Rata i el famós tub. Allà, en aquell encreuament de camins, vaig rememorar la cursa solidària de l'hivern passat, de la qual teniu aquí l'enllaç: https://corredorsviladecavalls.blogspot.com/search/label/Resultats%20curses.

En aquest punt, el grup dels cinc quilòmetres es desviarien, per tornar cap al punt de sortida. 

Nosaltres, per altra banda, vam decidir agafar la desviació que porta fins la B-40, encara en construcció. La recta per la B-40 amb la solana que queia la vam fer una mica acalorats i en arribar a can Cabassa vam buscar l'ombra i ens vam distribuir prop de la piscina malmesa i plena de plantes, per fer un mos i refrescar-nos. I em van explicar, que el grup de curta distància també va fer un mos, no us penseu pas i van treure entrepans i menjars més propis d'un dia sencer de travessa.

I mentre estàvem allà descansant, de cop i volta, a l'Inma li van caure les ulleres de sol a dins la piscina. Encara discutíem a qui podíem fer baixar, quan el Sebas, sorprenent-nos a tots, es va llençar, literalment, a la piscina, i sense aigua! Les ulleres les va recuperar de seguida la seva propietària, però ara faltava veure com sortiria el Sebas d'allà. Agafant impuls, va intentar pujar d'un salt, però la piscina buida era molt alta i s'havia convertit en una trampa. El Sebas, home de recursos, no ens va donar temps per desesperar-nos, i veient la seva salvació en un forat d'un dels costats de la paret blavosa, va pujar com si res, deixant-nos a tots igual de bocabadats que quan s'hi havia llençat a dins, però ara tremendament alleujats. Estava salvat!

Tot plegat, l'ombra, el mos, l'aventura del Sebas i la proximitat de l'arribada, ens va donar forces per encarar la darrera pujada amb l'energia renovada. Vam passar pel costat d'un magraner en flor, una preciositat.

En arribar a Can Garriga vam pujar fins les cabanes de fusta on m'esperava una sorpresa. La meva família m'havia vingut a trobar a 1 km de l'arribada. Vam tornar plegats darrera del grup.

Vam concloure la marxa amb uns estirament dirigits per la Dominika i vam agrair al Magic Team l'excel·lent organització.

La tornarem a fer l'any vinent! Vindràs tu també?

Ruta de les ermites pels voltants de Marganell

Ruta circular de quelcom menys de set quilòmetres per zones de cultiu de cereals i zones boscoses amb fonts, ermites i unes vistes excepcionals de Montserrat. Ideal per a fer en família.

Aquest matí ens vam sorprendre de l'ampli grup que ens vam reunir a les 8 del matí. De seguida vam repartir-nos en els cotxes cap al nostre punt d'inici. Realment em sorprenc perquè sempre ens repartim de forma súper ràpida i molt eficient, de manera que tothom queda content. Increïble.

Avui portava unes setmanes amb mal d'esquena i molta feina a sobre, què us haig d'explicar, potser una setmana qualsevol per a vosaltres. Després us explicaré que em va passar a mig camí, no us faré spoiler ara.

Vam iniciar la ruta en un punt de la carretera BV-1123 (des de la C-55 a Marganell) entre el quilòmetre 4 i 5, en un petit descampat a l'esquerre (amb la indicació "A Sant Cristòfol-2Km" i punt quilomètric 0 de la carretera BV-1122), on vam poder deixar els vehicles sense problemes.

Ens vam trobar amb una barraca de camp i una antiga cisterna, que recordava un pou i que no tenia aigua a dintre.

De seguida vam trobar l'església de Sant Jaume de Marganell, al costat d'una morera amb una amplada de capçada impressionant. L'Esther ens va comentar que el lloc apareixia documentat l'any 924 i que l'església era citada l'any 1102, en un document on els seus propietaris (Bertran Sunyer, la seva dona Adelendis i els seus fills) la donen al Monestir de Santa Cecília de Montserrat. La nau estava coberta per teula àrab i presentava un senzill campanar d'espadanya. A sota em va cridar l'atenció la finestreta en forma de creu.

Vam continuar el nostre recorregut i vam fixar-nos en el contorn detallat de la serrada silueta de Montserrat. El Cisco ens va fer fixar en la curiosa forma de lloro d'una de les pedres arrodonides.

Vam topar-nos amb uns camps d'espigues de cereal daures que ens van omplir de desitjos de fotografiar-los.

I al costat del camí, a mode d'òrgan celestial, hi havia una cadira portentosa i uns teclats de ferro amb el nom de cada agulla del perfil de Montserrat indicat. Com un teclat gegantí ple de notes. Els ocells feien de cor melodiós, en aquell concert de tecles eternes, perfilades a l'horitzó. Va ser una experiència increïble, ho heu d'experimentar això, el mirador del pla del mas Roig.

I com per reposar d'aquell concert extasiant de formes esculpides, vam trobar un banc amb un escrit al darrera que incitava a la quietud i la serenor. Quins paratges de meravella!

Vam recarregar energies davant l'església de Sant Cristòfol de Castellbell. El dia era excepcional, amb alguns núvols i molt temperat, ideal per caminar i fer marxa nòrdica.

En reiniciar la marxa per un tram asfaltat, ens van caure quatre gotetes per recordar-nos que estem a la primavera i que tot pot passar. Al cap de poc, per això, va parar el recordatori i vam continuar, enfilant de nou un camí de terra.

Vam salvar un petit ensurt de baixada, un camí aprenent d'estimball, que ens va permetre enllaçar amb el corriol que menava a la font del Carner. 

I aquí em va passar allò que us comentava al principi de tot, però que no us havia dit encara. Us posaré en situació. L'indret es veia que havia estat un lloc molt especial de reunions dominicals, de culte religiós, de ballarugues, de música, d'àpats en natura i de converses sota la frescor de les fulles dels arbres. El cant d'un Oriol, sempre invisible però tant inconfusible, va donar la nota de color musical al meravellós racó. I, allà mateix, en el meu cos i en la meva ment, es va produir un... miracle. Vaig notar com el cos se'm relaxava, sense saber que l'havia tingut en tensió fins ara, la ment es va netejar de preocupacions, una joia immensa em va omplir i inclús l'esquena va deixar de fer-me mal. Em sentia, de cop i volta, molt més lleugera i feliç. Què havia passat allà? Una sensació de plenitud i propòsit em va guarnir l'ànima, però per sobre de tot, hi havia pau i confiança. Us haig de confessar que sovint, al començar una sortida, porto una motxilla molt pesada, plena de preocupacions, dolors i neguits, i no sé com, al cap d'una estona, d'uns quilòmetres, d'unes converses, tot allò s'esvaeix, desapareix, i un alleujament prodigiós em trasbalsa i em modifica, totalment. És com si la màgia em toqués amb les seves espurnes meravelloses. Tenir un grup amb qui poder compartir paraules, sentiments, aventures 6Q i pors (ja ho sabeu, tinc molt vertigen, sí), en plena natura, és guaridor, és un privilegi del qual n'estic molt agraïda.

Quedant-me enrere, assaborint encara aquell indret transformador, vaig seguir al grup, al meu grup entranyable de marxosos. Tot i l'impediment de les mascaretes, que semblen un morrió modificat, ens hem après a trobar els ulls, a llegir-nos l'ànima a través de la mirada, a veure'ns el somriure a través dels ulls.

Vam tornar a aparèixer davant dels camps de cereals daurats i vam quedar de nou embadalits pel contorn gloriós de la nostra serra Montserratina, a tocar de la masia Carner. Vam veure el lloro des d'una altra perspectiva i la Neus, li va posar el nom de "Lolo", perquè des d'aquest angle semblava molt més rabassut.

Ja de tornada, vam arribar a l'àrea de descans de l'hort del rector. I com si d'un justificant del seu nom es tractés, hi havia allà reunida, una colla de gent asseguda en taules de pícnic gaudint de l'ombra i donant ple significat i context a l'àrea en qüestió.

I finalment, seríem testimonis de l'ermita de sant Esteve de Marganell. En passar pel davant i veure el seu campanar d'estructura quadrada, poc ens haguéssim pensat el que vam veure, si no hagués estat per la Dominika, que va descobrir que es podia entrar seguint un caminet que semblava un petit laberint. Vam arribar al darrera i vam adonar-nos que estava en molt mal estat i que la coberta estava esfondrada i tot molt ruïnós. Malgrat el seu estat, ens vam sentir molt acollits allà dintre, com sol passar amb les persones més pobres que sovint són les més generoses i bones amfitriones. Així doncs, vam fer unes precioses fotos amb l'arc de l'edifici de marc incomparable i Montserrat al darrera. Esplèndid.

Vam passar pel costat d'una coneguda fàbrica de mató, la formatgeria cal Pujolet. I vam arrodonir, d'aquesta manera, la nostra ruta circular i posar-li fi amb uns estiraments, guiats per la mateixa Dominika.

Una contrada a les faldes de Montserrat que no ens ha deixat indiferents, i que de ben segur, tornarem a recórrer en família.

Els meandres del Llobregat a Castellbell i el Vilar

Sortida molt planera i de caràcter familiar per gaudir de les proximitats dels fantàstics meandres del Llobregat a Castellbell i el Vilar. Sis quilòmetres de planura refrescant.

La ruta d'avui ens l'havia donat a conèixer la nostra estimada companya Bego. La meravella d'estar en un grup de marxa nòrdica com el nostre, és que sempre, tenim infinitat d'idees de camins per recórrer, ja que en el grup hi ha persones que descobreixen camins i contrades constantment. D'aquesta manera ens enriquim els uns als altres. Gràcies Bego!

Vam aparcar els cotxes just davant l'església de Sant Vicenç de Castellbell. Vam observar una estructura en forma de banc enganxada a la façana i dues estructures misterioses a la paret que sobresortien més amunt. Vam especular amb multitud d'hipòtesis sobre la utilitat d'aquell trio de pedra.

Esperàvem a una companya del grup, que s'havia perdut. El Cisco va suggerir que aquella estoneta la podríem aprofitar per fer tecnificació. Així que la Núria, molt motivada, ens va fer practicar precisament allò que ja us he comentat en altres sortides que més ens costa. Primer ens va fer adonar que els ulls van molt més enllà, sense haver de moure tant el cap. Alguns ens vam sentir una mica camaleons fent l'exercici i se'ns escapava el riure. Després de practicar la vista i adonar-se que, efectivament, tendim a moure molt més el cap que els ulls, vam passar a aplicar la teoria amb el moviment. La Núria ens portava un nou exercici sorpresa i ens va fer posar a tots, sense excepció, una pedra al cap, per tal de caminar ben rectes, sense que es caigués. De seguida em vaig abalançar, molt dissimuladament cal dir-ho, sobre la pedreta més petita i planera que vaig veure en les proximitats. Així que tots, amb la pedreta al cap, vam iniciar el moviment marxador amb els bastons i tot. No podia riure perquè m'hagués caigut la pedreta i ni somniar haver fet alguna foto. La pedreta em posseïa i em manava estar ben recta, com si d'un botó d'algun comandament misteriós es tractés. Tots fèiem goig, si no t'hi fixaves en la multitud de pedretes que transportàvem sobre les nostres testes. El Joan Anton va dir que ell es veia capaç de fer tota la sortida amb la pedreta i, la veritat, és que el seu to de veu sonava molt creïble, sinó fos per la rialleta que se li escapava.

Ja havíem fet tots els exercicis i oblidat les pedretes, que al final havien caigut (la meva la vaig xutar en plan Ronaldinho abans que caigués a terra, jeje) quan va arribar, amb un gran aplaudiment per part nostre, la darrera marxosa que ens faltava.

I quan va sortir del cotxe i ja enfilàvem tots el camí per iniciar la ruta, la Núria va alçar la veu per dir-nos que ella no havia fet l'exercici encara. I agafant el pedrot més immens de les rodalies, el va posar als cabells ben pentinats i ben acolorits de la nouvinguda i li va indicar que caminés. Dels nervis que portava, o del propi pes de la pedra, o perquè tots l'estàvem mirant, o per tot plegat, la pedra va sortir del seu cap disparada, com quan dos imants amb els pols oposats es troben. No li va caure a sobre el peu de la Núria de miracle...

Vam engegar, com si la pedrota hagués donat el tret de sortida amb la seva caiguda seca al terra. De seguida, arran mateix del camí, vam veure a baix el riu Llobregat, el parell de ponts i la colònia tèxtil Burés al fons. Tot davant la mirada propera de Montserrat, preciosa com sempre amb el seu contorn serrat ben definit en l'horitzó.

El pont vell, d'origen medieval (s. XV), té la forma "d'esquena d'ase" i està fet amb carreus de gres. Presenta unes arcades espectaculars (la més ampla té 30 metres). El pont nou i la carretera, es van inaugurar l'any 1884. El van fer esclatar l'any 1939 per alentir la marxa de l'exèrcit del dictador Franco i es va començar a reconstruir de nou el 1940.

Vam seguir baixant per un camí força ple de pedrotes enormes. De seguida havíem baixat a l'alçada del riu i aquest, ens mostrava els seus tranquils meandres que serpentejaven amplis i suaus pel terreny.

Descobríem a les vores, de tant en tant, gent pescant, amb la finor de les seves canyes inclinades sobre les aigües, plenes de fe.

El camí era molt agradable, amb zones d'ombra que a partir d'ara començarem a valorar més. I allà va ser on vam topar, de cop i inesperadament, amb la primera colla afamada de mosquits de la temporada. Em van picar fins i tot a través de les malles de caminar. Algú hauria d'estudiar la trompa d'aquestes bèsties xucladores i crec que sortirien a les notícies, quan es descobrís que hi tenen uns aparells barrinadors d'alta tecnologia, que travessen tot tipus de roba. Un escàndol aquests tigres. La sort és que portava per després de les picades, però més en previsió d'alguna vespa i no d'aquests núvols de trepants a ratlles!

El Cisco ens va fer acostar a una corba del riu preciosa, amplíssima i tranquil·la. Al Gauss també li va semblar el lloc ideal per fer el seu banyet i s'hi va llençar a fer unes nadades davant nostre. Com sempre, els més propers al seu punt de sortida van ser àmpliament refrescats. Sempre m'he admirat com són capaços d'espolsar-se els gossos, movent tota la pell cap a tots els costats, en plan os. Una meravella de la natura se'ns dubte. No els hi preguntaré als damnificats per la mulladera, per això.

Tot just s'havia ennuvolat una mica, però el cel estava ple de zones on encara es veia el blau lluent del cel. Un firmament ideal per a la fotografia. No feia ni gota de vent i la temperatura era molt agradable.

De cop i volta, en reprendre de nou la marxa, es va formar un cercle al voltant del Gauss. Quan em vaig acostar, vaig veure que deien que el Gauss anava coix i just el Ton li deixava anar la pota del davant i l'agafava la Núria per mirar. No veien res, però el pobre animal anava clarament coix. Em vaig ajupir al seu costat i em vaig tornar a meravellar amb la intel·ligència d'alguns quadrúpedes. En buscar-li alguna cosa, amb la rutina i meticulositat d'anys d'experiència a la clínica d'urgències, vaig passar suaument els meus dits per entre els coixinets xops del Gauss. Tot just quan em vaig acostar a la zona que li feia mal, vaig notar com girava el cap i em mirava. M'estava dient que era per allà i jo el vaig entendre. Quina meravella! Així que unes passades suaus més dels meus dits, van ser suficients per treure una punxa dura i triangular de la seva tendre poteta. Al segon de posar l'extremitat davantera al terra la coixera havia desaparegut, tant sobtadament com havia començat i em vaig alegrar molt d'haver-lo pogut ajudar.

El paisatge ens va rebre de cop i volta amb un mirador excepcional amb un salt d'aigua i tot. Al fons vèiem clarament la figura angulosa d'un castell dalt de tot d'un turó llunyà. El castell de Castellbell, una construcció d'estil gòtic documentat des de l'any 979 (rebia el nom de Castell Beliti).

A l'altra banda del mirador hi havia una columna d'un blanc cridaner amb dues marques de color verdós que situaven les dues crescudes del riu més altes des que es fan mesures. Realment imaginar-se aquelles magnituds d'aigua baixant turbulentes i ferotges, feia esfereir.

Van reprendre el camí i algunes canyes havien tingut la idea de posar-se del tot horitzontals sobre el terra a mode trampa. Sort que no vaig arribar a caure del tot. Caram tu, mosquits amb poders sobrenaturals i ara canyes assassines. Havíem d'anar amb compte! Els perills estaven molt amagats i eren poc evidents, renoi.

Per fi vam parar a fer un mos en un indret aparentment privilegiat. No em van poder sorprendre les algues relliscoses, ni a mi ni a ningú. La Dominika va recollir, en el temps que dona menjar-se un plàtan, una bossa plena d'escombraries dels voltants, amb el seu fill d'ajudant incansable. 

Ens vam fixar també en els darrers estralls que havia causat l'aigua en la darrera riuada. Hi havia arbustos plens de restes vegetals acumulats, d'aquella manera que només sap fer l'aigua (i a vegades el vent) i arbres altíssims caiguts. Ens vam admirar per la força de l'aigua i tots vam estar d'acord que l'aigua no té amo de cap mena.

La Glòria ens va culturitzar amb les seves explicacions sobre Can Serra i Pedró. Un nucli de població format per l'antiga colònia tèxtil de can Serra (coneguda també per colònia Serramalera) i la caseria de can Pedró.

Els trigres perforadors estaven molt activats a aquesta hora del migdia i vaig haver de treure, de nou, el producte de la motxilla per mitigar-me la coïssor de les cames.

Vam tornar pel mateix camí fins al nostre punt d'inici. El sol ja picava de valent. Vam fer uns estiraments i uns hipopressius més el·laborats.

L'excursió d'avui va estar marcada per la musicalitat de la multitud d'ocellets cantaires que ens van acompanyar en tot el recorregut. Fins i tot en alguns trams ens va acompanyar l'inconfusible cant d'un Oriol llunyà. No sé si per aquesta raó, o per la configuració capritxosa dels meandres, la forma del track d'avui recordava, clarament, la silueta d'un saxofon.

Però, l'aventura no acaba aquí, perquè, en tornar, alguns ens vam veure involucrats en una experiència poc habitual. Vam coincidir amb la cursa ciclista del Llobregat i vaig aprendre que quan una moto de policia transita amb les sirenes histèriques i una bandera vermella, ja et pots apartar de seguida. Així vam fer en el cotxe de la Núria i el del Ton i vam sortir dels cotxes per aprofitar l'ocasió. El Gauss tampoc s'ho va voler perdre. Al cap de molt poc van començar a aparèixer uns primers ciclistes. Un grup molt petit que va passar a una velocitat demencial, per la zona que era. Una corba en plena baixada, però amb aquells sotracs de la carretera, precisament per no embalar-te. No sé com no van sortir disparats al cel al travessar el prominent obstacle. Tot just acabava de passar aquest grup que, de cop i volta, va venir una corrent d'aire com si d'un canvi de temps tempestuós es tractés, i, seguidament, dins d'aquell corrent gasós invisible, un grup immens de rodes i ferros i ciclistes, tots barrejats, i formant una massa sòlida que lliscava a una velocitat molt imprudent corba avall. 

De la impressió ens vam posar a aplaudir-los. I aquell torrent ventós, es va emportar els nostres aplaudiments i els ciclistes carretera enllà. Quin ensurt! Quan van passar tots i els últims solitaris també, sense fer aquell vent, va aparèixer una moto amb una bandera verda. Això volia dir que podíem continuar. Vam tornar per la carretera a pas de ciclista, ja que s'havia format una cua tremenda. Vam passar pel mig del poble de Castellbell i el Vilar i vam apreciar el pont vell de ben a prop i la seva peculiar església modernista de la Bauma. Una sort, tot plegat. Hi tornarem segur!